Casa de Salvador Espriu al carrer bisbe Català

El jardí dels cinc arbres

Després, quan ja m'havia
fet molt de mal i quasi
sols podia somriure,
vaig triar les paraules
més senzilles, per dir-me
com passaven levíssims
ors de sol damunt l'heura
del jardí dels cinc arbres.
Era groc breu de posta,
a l'hivern, mentre queien
els últims dits de l'aigua
serpentina, d'alts núvols,
i l'estrany temps m'entrava
en presons de silenci.

XI

Baixaven la barca i el soldat
al fons de l'aigua d'aquella mar
que el meu somni feia real.

El tritó de fang, des de dalt
de la molsa tan humida, ho va mirar.

La claror ja s'anava ajocant.
Arrossegaven vespre lents llimacs.

Quan acaben de treure el domàs
del calaix on l'havien desat,
als cinc arbres del dos va brillar
una mica de fred de fanal.

La pluja ha passat per damunt de la meva casa perduda, casa dels morts del meu nom. Qui sap si ha trobat el vell roser ennegrit de l'eixida, el roser de la pell leprosa. Qui sap si haurà vist com els llessamins i la camèlia creixien a l'entorn de la palmera trista, costum dels meus ulls. Aquesta pluja ha argentat el trident del tritó del safareig, ha gotejat pels dits secrets de la molsa, prima veu. Ha dansat potser per les sales buides i fosques, ja sense llums i sense sedes, esgarrifada fina, tirànica de vidre. La pluja viatgera tresca després collades amunt i ha vingut per tots els camins de la muntanya fins al meu jardí dels avets, pobre encara de roses. remor de cascavells d'aigua damunt el maig fred del jardí, damunt el teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda i plora, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l'Om, enllà de la mar, enllà del casal profanat dels meus morts.

Cançó de capvespre

Després que Sebastià, Francesc i Isabel varen anar a jugar al Mal Temps.

S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per al ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.

La mare es va morir quan jo, fill únic, vaig néixer. Pertanyent a una casa bona, el pare era un home dèbil. Ocupàvem tots dos, amb algú de servei, un casal amb una petita tradició familiar, ple de mobles i relíquies d'unes quantes generacions d'un passat pròxim. Hi havia una eixida amb un cert caire de jardinet, amb cinc plantes com arbres, molta heura i uns quants llessamins vells, de tronc gruixut i un safareig com d'adorn, amb un tritó de terra cuita dalt d'una mena de cascada minúscula, amb falzilles i molsa, per on regalimava sense parar, a gotes, l'aigua que omplia el safareig. En ell jo jugava hores i hores, solitari, amb barques de paper, obra de les meves mans. Feia que les barques lluitessin les unes contra les altres, que combatessin tripulades per soldats de plom, que s'enfonsessin, que la marineria improvisada es negués. Crec que no m'he divertit mai tant Quedava xop, em renyaven, però l'endemà hi tornava. Des del vespre fins a l'alba, el degotim plàcid de l'aigua a la cascada m'acompanyava la fosca i el son.

-Aquest noi arribarà lluny -assegurava l'apotecari. El pare ho acceptava.

-El que ha de ser és bon minyó -desitjà la mare-. Mentre totes aquestes coses no se li muntin al cap!

Tots protestaven contra aquesta possibilitat. Amb la memòria que el noiet tenia! El pare, somrient, matisava.

-Home, no tot memòria, tampoc. I una mica de talent, val a dir-ho.

-I tant, també! -concedien els tertulians. Enllestit aquest registre, el metge encetà el tema, aleshores a Konilòsia inusitat i candent, de Proust.

-Oh, Proust, Proust! -ponderava, els ulls en blanc, amb èxtasi.

-Oh, Proust, Proust! -exultaven, solidaris, els altres contertulians.

-No sé res d'aquest senyor -confessà, perplex i can-dorós, el pare-. I tu, noi? -li demanà.

-Jo tampoc -va dir, envermellint, el noi.

-Nen! -reptà, indignat, el progenitor.

-No sou just -apaivagà el metge-. És massa jove per llegir Proust.

-És massa jove per llegir Proust -confirmà l'apotecari-. Jo, a la seva edat, encara no l'havia llegit.

Corria, a les acaballes, la tercera dècada d'aquest segle. L'apotecari tenia setanta-tres anys. El fenomen, quinze. Alguns acudits bé s'han d'explicar, a estones.

-Ah, em pensava! -es tranquil·litzà el pare.

-El meu fill -gemegà la mare-. I voldries que s'hagués empassat aquests llibrots? Perquè se'm perdi.

-Bé -tallà el pare-. Digui'm alguna cosa d'aquest Proust, doctor. Què era?

-Novel·lista -va aclarir, amb alguna honesta vacil·lació, el metge.

-Sabia aquest detall -va dir, amb un filet de veu, el fill erudit.

-Ah, sabies això? -s'escridassà, content, el pare-. Que consti, senyors, que el noi sabia aquest detall. Si resultarà que en sap a grapats! Aboca'ls.

-No sé res més, papà -assegurà el noi.

-Pobre de tu si t'has engolit aquestes porqueries -amonestà la mare.

-Prou, dona -ordenava el marit-. Bé, parli'ns de Proust una estona, doctor. Per arrodonir el concepte que en té el noi -demanava al metge.

-Doncs sí, un novel·lista -començà, embarbussat i ennuegant-se, el facultatiu-. Un gran creador literari, quasi incomparable. I un agut analitzador psicològic. Oh, Proust, Proust!

-Ho brodava -comentà el pare-. Em situo.

-Una mena de modern Voltaire -especificava, procurant d'endevinar-ho, l'apotecari.

-Ha, ha, ha! -reien tots, molt còmplices. I s'arrapaven a l'esment diabòlic.

-Ja hauran dit alguna indecència -deplorava la senyora-. Nen, Tianet, vés-te'n al llit de seguida. A més, demà tens comèdia al jardí dels cinc arbres i has de descansar.

-Ja hi vaig, mamà -deia a contracor l'atracció domèstica-. També sabia aquests detalls -avisava l'adolescent a cau d'orella del pare.

-Ets ben modest. Per què t'ho callaves? -el renyà l'embadocada paternitat.

-Perquè el doctor n'és un especialista -va dir, prudent, el noi.

-Ets ben modest -l'acaronava el pare-. Però no et tolero timideses, això no. En Tianet coneixia aquestes particularitats -participava als íntims circumstancials.

-Ah! -s'embadalien, ambigus, tots els del cercle.

-Bona nit -bescanviaven, apagada l'exclamació, el noi i els contertulians. El fill sortia.

-I què representaran demà, al jardí dels cinc arbres? -s'interessava el metge.

-Una improvisació de Salom sobre una reina de la Bíblia -informava el pare-. El noi hi cantussa uns noms que ningú més que ell no pot aprendre. Aquest Salom -va afegir- serà un savi, no m'hi enfundo, però no me'n fio.