Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'actual far de la Banya entrà en funcionament l'any 1978 en substitució de l'antic "Far de la Punta de la Banya", construït al 1864 i que des de l'any 1978 està al Port de Tarragona. Està situat al principi de la Península dels Alfacs, i es tracta d'una torre de 23,7 metres d'alçada i 3 metres de diàmetre pintat en ratlles negres i blanques. Actualment es usat pel parc natural i pels serveis de biologia de la Generalitat de Catalunya com a observatori per al recompte i seguiment de les aus i altres animals en llibertat pel parc. S'hi arriba per la platja del Trabucador. Tenint-lo a la vista podem llegir dos fragments de Visió de l'Ebre català, d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995) que descriuen les característiques essencials d'aquests paisatges deltaïcs i un de Marc Soler (Barcelona, 1950) de l'obra que va dedicar a descriure els fars de Catalunya.
Val la pena de fer una visita a l'Ebre català i d'arribar al Delta. Després de l'abruptesa i de l'escarpament dels estrets, dels cants de treball (diguem, per no idealitzar, del brumir dels motors), de l'activitat de Tortosa i d'Amposta, sorprèn de trobar-se en el gran pla de la calma del paisatge dèltic. Hi ha dies d'estiu, o de tardor, en hores d'albaïna, com diuen allí, que és quan no fa vent, que aquell paisatge manté una immobilitat embadocada, enmig del silenci i com si el món fos acabat de crear. A vegades, si hi ha un tel de boira, les muntanyes no es veuen i el cel queda esvaït, llunyà, perduda la volta. De sobte, un vol d'ocells, un raucar de granota, un crit d'home, una rialla d'infant que no se sap d'on surt, indiquen que el Delta batega sempre d'una vida recòndita intensa. Ara, quan bufa el vent del Nord —el de Dalt que en diuen— (el cerç de la Ribera) l'aigua dels estanys s'arrissa, l'espiga de l'arros —si n'hi ha— s'ajeu, les canyes baten, i se sent com un clam de tot allò que el vent castiga, esbojarradament, a cops de sac. En morir el dia, algun cop, les postes de sol amb núvols acolorits, immòbils sobre el Montsià, poden ser d'una considerable sumptuositat.
Essent el primer de la península Ibérica i el segon de la Mediterránia, el delta de l'Ebre constitueix el pla, llunyà i humit migdia de Catalunya. D'una extensió de 400 quilòmetres quadrats, entre terra i estanys, té la forma d'un triangle equilàter els vèrtexs del qual serien Amposta, Sant Carles de la Ràpita i l'illa de Buda, amb la hipotenusa representada per la línia de la carretera de Barcelona a València (el tros que hi ha de l'Ampolla a Sant Carles).
Aquesta gran planura, solcada pels canals i les innombrables sèquies de reg, s'allarga 25 quilòmetres de nord a sud i uns 30 de llevant a ponent. Entre les grans feixes dels arrossars, llisquen els aiguamolls, brillen els estanys i verdegen al sol les llances dels canyars, les mates de jonc i la forra espessa dels tamarius i les herbes d'aigua. El Delta, si oblidem el litoral, té un cinyell relativament allunyat de muntanyes format pel massís del Montsià, els ports de Beseit, amb el Caro, i el coll de l'Alba. La fauna vertebrada del Delta compta amb 316 espècies, de les quals corresponen 35 a peixos, 5 a amfibis, 12 a rèptils, 27 a mamífers i, cosa que deixa barratibat, 237 espècies volàtils. Entre els peixos abunden les anguiles i les carpes, les sabogues i les madrilles, així com la moixarra i el llobarro. Pel que fa als volàtils, permanents o de pas, el Delta és un veritable parc natural, gairebé un paradís, sobretot durant el temps de veda. Totes les aus que un és capaç d'imaginar (amb l'excepció potser de la perdiu i de l'àguila) hi són representades, del gran bernat pescaire al petit ullet de bou, passant per la garsa reial, l'ànec salvatge, la fotja, l'ibis, el flamenc...
Llegint algunes de les memòries del servei d'abastament del far de la Banya i del Fangar m'assabento que els dos fars no tenien dipòsit per emmagatzemar l'aigua potable. A la Banya calia portar l'aigua potable des de Sant Carles de la Ràpita. El servei s'efectuava en una barca que havia d'estar preparada per navegar a vela en perfectes condicions de seguretat en cas de mar i vent forts. Es feien un total de setanta-tres viatges ordinaris (cada cinc dies) i es calculava que se'n podien fer fins a dotze d'extraordinaris. A cada viatge es transportaven dotze barrils de vint-i-sis litres cadascun d'aigua potable. No cal dir que l'aigua no era per rentar la roba dels faroners, això es feia a Sant Carles a través del servei d'avituallament. Si les coses funcionaven d'aquesta manera al far de la Banya, al Fangar era el mateix. La diferència era que en el cas del segon far el servei es feia en carro i dues vegades per setmana. El carro sortia de la Cava, després de l'arribada d'una barca des de Tortosa. Però els problemes eren els mateixos o, fins i tot, una mica pitjors. Si el far de la Banya disposava de cuina, el del Fangar ni això. I tant en un cas com en l'altre, les habitacions amb prou feines donaven cabuda a un matrimoni amb fills.[...]
Acudeixo a la trobada amb el senyor Antoni Safont i la seva esposa, Rosa Guàrdia. Tots dos octogenaris. Els membres de la família Safont han estat els darrers encarregats de realitzar el servei d'avituallament del far de la Banya. M'ensenyen un parell de gànguils que el senyor Safont acaba de «remendar». Els gànguils són les xarxes emprades per pescar anguiles a les aigües de l'Encanyissada i les basses de Sant Pere. El senyor Safont es va iniciar en l'ofici de la pesca als nou anys, al costat del seu pare i de l'avi, que també es dedicaven a l'avituallament del far de la Banya des de finals del segle XIX. A les fotografies en blanc i negre que em mostra el matrimoni puc observar com es practicava la sirga per arrossegar la «xalana», a varar a la platja i caminar els tres quilòmetres fins al far carregats amb les saques de correus, els aliments, el combustible per a la llanterna del far. Un cop allà, recollien la llista de necessitats per al proveïment de la setmana següent. Però això succeïa quan encara existia l'anomenat «canalot». Més endavant, la sorra el va negar i aleshores la caminada per arribar al far resultava molt més llarga i feixuga. Hi havia una altra possibilitat que n'escurçava el trajecte i el trasllat de la càrrega corresponent, però que incrementava les dificultats de la navegació. Consistia a arribar al far sortint a «la mar de fora» per la punta del Galatxo, és a dir, el mar que s'estén més enllà de la badia dels Alfacs, i renunciar així a la protecció de les aigües sempre més segures de la badia. El principal perill radicava en la maniobra d'aproximació a la costa propera al far. Més exactament en el pas dels fons d'arena als fons de llims («lo tall», en diuen a la Ràpita), on es formaven els anomenats «colls de mar», com a conseqüència del vent en contacte amb les aigües poc profundes, que podien provocar, si es feia una mala maniobra, que la barca bolqués. Una maqueta de l'embarcació que tantes vegades va fer el viatge d'avituallament del far de la Banya presideix una conversa que podria no esgotar-se mai.
Altres indrets de Deltebre: