Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El cementiri de Sant Gervasi va ser inaugurat el 1853. El recinte està dividit en dues parts per una gran escalinata que va des de l'entrada principal fins a la capella. a banda i banda, hi trobem blocs de nínxols i nombroses tombes i panteons, entre les quals de Joan Maragall. Va ser construïda per voluntat de la seva esposa Clara Noble i dissenyada per l'amic Josep Pijoan (Barcelona, 1881- Lausana, 1963). A la banda dreta, de fa uns anys, hi ha plantat, l'ametller que tan poèticament cantà Maragall. Podem començar per la lectura del poema que anirà seguida pel "Cant espiritual", escrit, com documenta un altre text, de Pijoan, a les darreries de la seva vida. El qual també ens informa de com el va impactar la mort de l'amic i mestre i la seva participació en el disseny de la tomba. Podem cloure les lectures amb la rememoració que un Carles Riba (Barcelona, 1893- 1959) jove fa de com els impactà el mestratge del poeta.
L'ametller
A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.
Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?
Per 'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «—Atura't»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé'ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l'ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l'aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
¿me'n fareu una culpa més enllà?
Mes enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà'ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia'm la mort una major naixença!
Confortem-nos-hi, és temps encara. Aquell matí del desembre de 1911 que el cos de Joan Maragall era dut al seu provisional descans de cristià, allí «a mig aire de la serra», cloíem literalment el seguici, no pas espectacularment nombrós, tres amics, sortits ja de l'adolescència però no entrats ben bé a la joventut. La nostra vocació de poetes havia estat encoratjada per l'insigne mort en les seves primeres proves. No recordo què ens dèiem. Sé, però, que ens sentíem hereus; rics i orgullosos per una part en una herència que no podia anar sencera a ningú. Trenta-vuit anys després, més reflexivament, comprenc com era de vivificant el que havíem rebut, per a eixamplar-ho o per a esmenar-ho, d'aquell gran vitalista. Estic segur que dintre cinquanta anys, quan es farà la ressenya i la valoració del segle enter segons els homes que han orientat més fonamentalment Catalunya cap a un fi de bé, Joan Maragall continuarà essent a la llista.
Doncs, acostumats a l'espècie d'equilibri inestable de salut en què vivia en Maragall, no ens va estranyar que es trobés fatigat; ell mateix feia temps que preveia una altra crisi. Més tard va escriure'm que es trobava malalt al llit, però tampoc no en vaig fer gaire cas; li vaig contestar recomanant-li que així que estigués bo vingués a Roma, on em trobava jo altra vegada. Quan em van arribar les notícies que estava desdonat dels metges, ja era mort. I així, mogut pel dolor, vaig escriure aquests versos:
Mestre, a on sou?, en quina magna estada
se us han endut?
¿Esteu ja junt amb l'altra gent passada,
o ens espereu en l'alta solitud?
Fan ara aquí unes nits de lluna plena,
la lluna del gener,
veuríeu amb el fred i la mullena,
la blanca boira que puja del terrer.
Busquem perduts la vostra sombra cara.
Dar-vos l'últim adéu!
Sentir potser, per l'últim cop encara
com vós marxant, encara ens responeu.
Al cap d'un mes vaig anar a Barcelona i amb en Francesc Nebot vàrem dibuixar el seu sepulcre per al cementiri de Sant Gervasi. Està voltat pels tres costats d'un mur poc alt, el cel obert i ben esbalandrada la vista del mar. Tanca un espai quadrat amb un banc de marbre i tot decorat amb motllures clàssiques però de la manera com foren interpretades als primers segles per la gent cristiana. Cap símbol, ni estàtua, ni guarniment, sinó una creu i les paraules Joan Maragall i els seus.
Allí està enterrat. Però sovint em compareix com si fos viu i em sembla que el vegi i el senti materialment:
Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.
A cops de maça rompia una tortuga
un negre vell,
tot ple de sang rentava la petxuga
en l'aigua negra i bruta d'un cubell.
Altres cantaven.
Uns altres carregaven
un barco gran de fustes i taulons...
Uns altres es pegaven
i al mig d'un rotllo un negre amb convulsions.
Feia calor, temíem un oratge,
pro no havia plogut;
estava trist, fugia de la platja
buscant per la ciutat la quietud.
Pujava jo un carrer de cases baixes,
tapades pels grans arbres de desmai.
De tant en tant s'alçava una palmera,
amb un petit flotó a dalt l'espai.
Sentia com si algú, al meu darrera,
com si volgués posar-se'm al costat.
Em vaig girar per descobrir qui era
i éreu vós, éreu vós, mestre estimat.
—Encara tu per aquí, en aquest paratge,
tan lluny—vau dir—de nostra gran ciutat,
¿no estàs cansat del teu tan llarg viatge,
no et dolen tants de passos que has donat?
— I jo us respongué:
— El món, senyor, és gran i ple de vida,
per tot us el trobeu el mateix formiguer,
sovint jo me la sento a dins
la divina embranzida
que ens porta a tots aquí a fer i desfer.
Quantes n'he fet, de bones i dolentes,
qui les declararà?
Quantes n'he fetes d'ànimes contentes
i quantes n'he hagut de trepitjar!
Quants n'he bastit,
de ponts, palaus i cases,
quantes de torres, encluses i canals,
rius que eren forts ara van entre rases,
camps que eren secs són verds i pastorals!—
—Pro mai abraçaràs tota la terra,
ni mai podràs salvar a tot el món,
ets com Arnau i tanta gent que s'erra,
perdent-se a si mateix volent salvar el món.
Recordes d'aquell dia, a dalt la serra,
pujant pel caminet en costa suau,
que el prat era tot verd i resplendia
i ens va semblar que tot allí es fonia,
i vèiem Déu en un esquinç del blau?—
—I tant si me'n recordo ! — responia —,
pro els temps són canviats.
Hi ha un dolor que no hi era o no el sabia,
quan vós i jo vivíem 'germanats.
Me n'haig d'anar, que em crida la sirena
del barco a baix del port...—
—Vés-te'n, vés-te'n, fill meu, no tinguis pena,
segueix sempre els designis del teu cor.—
Encara el vaig sentir quan travessava
l'estret de mar per entre els farallons,
el far a dalt la roca enlluernava,
pro vaig sentir un gran crit allà en el fons.
Altres indrets de Barcelona: