Palau de la Música

Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès
Coordenades: 41.387588, 2.175609

L'edifici va ser encarregat a Lluís Domènech i Montaner per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Brú, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Massana i Pau Gargallo. Al 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.

Al Palau de la Música, s'hi celebraren Jocs Florals entre 1912 i 1919, de 1921-1923 i 1930-1931. El 1913, Guerau de Liost hi guanyà la Viola amb una composició "Èxode", que després passà a ser el somni III, "Altrament bestiaris". En podem llegir la part final. Josep Maria de Sagarra, per la seva banda, hi aconseguí un accèssit a la Viola amb Joan de l'Os i, el 1931, va ser proclamat Mestre en Gai Saber. En totes dues ocasions, Sagarra hi va llegir els textos. Podem recuperar la lectura del fragment de les Memòries que rememora l'èxit de 1913 i llegir també el fragment inicial d' "El poema de Nadal" que li valgué el mestratge.

Podem comptar també com a lectures amb els records del dibuixant Joaquim Renart i del tenor Emili Vendrell. Al Palau fou estrenada entre moltes altres peces d'Eduard Toldrà, el lied sobre un poema de Josep Carner, que podem sentir interpretat per les sopranos Carme Bustamante (musicada per Frederic Mompou) i Olga MiraclePer i la cantant Guillermina Motta. Per la seva banda, Joan Oliver hi ambientà l'arrencada de l'obra Pigmalió, adaptació de la de títol homònim de Georges Bernard Shaw, en què un filòleg, Martí Jordana "adopta" la Roseta per a ensenyar-la  a parlar bé arran d'una juguesca que el primer fa amb un amic. Josep Pla, per la seva banda, dona una visió negativa de l'acústica i de la idoneïtat de la sala. Per acabar les lectures, ens podem servir d'una breu prosa de Sergi Pàmies que destaca l'embadaliment que la gent sent per la façana i, sobretot, pel grup escultòric de la cantonada obra de Miquel Blay.