Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest passeig es correspon amb un d'antic, medieval, on entre els segles XIII i XVII se celebraven torneigs, festes i tota mena d'activitats ciutadanes, entre elles les fires de l'argenteria i del vidre. Es conserven poques cases d'aquella època, la més interessant és la casa Meca. La major part de la resta van ser reformades o reconstruïdes durant els segles XVIII i principis del XIX, però conserven el regust medieval, que s'evidencia especialment als arcs dels Tamborets, de la Bufanalla, de la Formatgeria i de Dusai, que comuniquen el passeig amb els antics carrerons. Des del segle XIII al XVII el Born fou escenari principalíssim de les festes ciutadanes (desfilades gremials, juraments públics de reis i virreis...), de les carnestoltes i dels torneigs i passos d'armes. Concretament al Born va celebrar-se el pas d'armes del Pi de les Pomes d'Or, del qual fou mantenidor Gastó IV de Foix, comte de Foix i vescomte de Castellbò, festa cavalleresca que va costar trenta mil florins. Martí de Riquer ens en reporta els detalls en un fragment de la seva història de la literatura.
En aquest marc, també s'hi desenvolupa el desenllaç del segrest que clou la primera part de Troiacord, de Miquel de Palol. Tenint a la vista el carrer Montcada, el de la Vidreria i la propera plaça de les Olles podem llegir-ne el fragment.
Examinem un altre pas d'armes, molt diferent. El 10 de novembre del 1455 entrà a Barcelona Gastó II de Castellbò, IV com a comte de Foix i IX com a vescomte de Bearn, amb la seva muller Lionor, filla de Blanca de Navarra i de Joan d'Aragó, el futur Joan II. Dos dies després Gastó de Foix féu plantar al mig de la plaça del Born un pi del qual penjaven pomes daurades. Per mitjà d'uns capítols féu saber que hi havia "ung chevalier aventureux, soy intítulant le Chevalier du Pin aux Pommes d'Or, serviteur à la Dame de la Secrete Forest, lequel, pour amour de sa dame, entreprenoit de tenir le Pas du Pin contre tous venants... et se cas estoit que ledit Chevalier du Pin rompist plus de lances... icelluy survenant seroit tenu de soy aller rendre prisonnier de par ledit chevalier à ladicte Dame de la Secrete Forest". Per tal de celebrar aquest pas d'armes es van muntar cadafals als costats de la plaça, i els llocs principals foren ocupats per Joan d'Aragó, la seva muller, la comtessa de Foix i gran nombre de dames, donzelles i cavallers. Tots els barcelonins s'havien reunit al Born, i fins les teulades de les cases de la plaça eren plenes de gent. A les nou del matí del dia 13 es presentà a la lliça Gastó de Foix, armat de totes les armes i amb un escut on duia pintat el "pin aux pommes d'or". Muntava un poderós corser, cobert de vellut blanc i or sembrat de pomes daurades, amb brodadura d'or, de la qual penjaven cascavells en forma de pomes, que sonaven com campanetes, i portava al cap un plomall de rica orfebreria. El seguien sis patges vestits de domàs blanc, i dotze cavallers i escuders, cadascun amb una llança, i el precedien heralds, trompetes i dos moros vestits a la moresca. El primer aventurer que volgué disputar a Gastó de Foix el pas que menava al pi fou un navarrès dit Espurgue, que rompé la seva llança en l'escut del comte, però aquest li desarmà el guardabraç. Lluità després amb Guerau Desplà, amb Menaut de Guerri, amb Martí Benet de Torrelles, senyor de la Roca, amb Bernat de Cabrera, comte de Módica, amb Guerau d'Espés i amb Joan de Castre. El pas durà tres dies, i hom palesà que el millor de tots els cavallers que hi intervingueren fou Gastó de Foix, "le Chevalier du Pin", i en nom seu el comte de Módica oferí un robí a la Dame de la Secrete Forest. Les despeses del Pas du Pin aux Pommes d'Or pujaren a trenta mil florins. Gastó de Foix, per sufragar-les, intenta d'hipotecar les rendes del vescomtat de Castellbò, però es decidí a pignorar la famosa creu dels comtes de Foix, que més endavant Pere el Conestable donà al monestir de Montserrat. Per tenir una idea del que eren trenta mil florins, pensem que el magnífic retaule de sant Agustí, que avui admirem al Museu d'Art de Catalunya, fou contractat per dos mil florins.
Al Born, a mig passeig, apareixen tres individus. El meu contacte fa tres xiulets, i els tres desapareixen en direcció a la Plaça de les Olles. M'encaro amb l'individu, li dic:
—Què passa? És que alguna cosa no va a l'hora? —no fa cap senyal d'haver-me sentit; fa com si jo no existís, tant és així que l'agafo pel colze i dic—: Ei, mestre, que no em sents?
Sense molestar-se ni a mirar-me, diu:
—Tot va a l'hora. El teu paper en la comèdia s'ha acabat, te'n pots anar a dormir.
—Com que me'n puc anar a dormir?
Torna a quedar impassible, el torno a agafar pel braç, em mira la mà d'una manera que el deixo anar, somriu lleument i diu sense mirar-me, amb ofensiva entonació mel·líflua:
—Jo de tu me n'aniria corrents, però si vols quedar-te, és el teu problema. Pitjor per tu si ets per aquí al mig.
S'aparta uns metres, mira el rellotge. Em mantinc a una certa distància. Sense saber per què, el pols em comença a batre fort. Potser em sento amenaçat, i m'empipa reconèixer-ho. No goso encarar-me a aquell home, que sembla que em supera en tot: en força, en resolució, en domini de la situació. Però l'orgull no em permet anar-me'n així, sense més. [...] M'hi esforço; m'hi abandono, i estic a punt d'anar-me'n, quan l'home mira de nou el rellotge i s'encamina a poc a poc cap al Passeig del Born. Mantenint distàncies, el segueixo. M'hi acosto una mica, fins a uns sis o set metres. Es gira, sense arribar a mirar-me directament, com si tan sols volgués comprovar que no m'acosto més, segurament per advertir-me que no ho faci. S'atura, i jo al seu darrere. Torna a avançar, del carrer Montcada vénen tres homes; em sembla que un d'ells és en Pau Morel. El meu veí s'atura en sec. Es sent un crit que no sabria dir d'on ve.
—No encara!
Del carrer Vidrieria arriben cinc individus. Al mig del grup, entre dos que l'agafen un per cada braç, en Gabriel van Egmont. En Morel s'hi encara. Entenc que pertany al grup dels rescatadors, i que els altres són els raptors. Si el meu veí i jo portem l'import del rescat, per què no s'hi acosta? Em sembla reconèixer els tres que eren al Born fa un moment entre els segrestadors. Tots avancen una mica més, com si esperessin alguna cosa. Del fons del Passeig arriben cinc individus a pas lleuger. Del carrer Montcada, dos més. Això sí que és curiós, un d'ells és una dona. Sembla l'Aloysia, però no, no és l'Aloysia, és la...
Altres indrets de Barcelona: