Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Plaça i monument dedicats a Antoni López i López, popularment conegut com el Negro Domingo per haver-se dedicat, entre d'altres activitats empresarials, al comerç d'esclaus. L'alcalde Rius i Taulet, el 1883, poc després de la mort de López va encarregar el monument a Venanci Vallmitjana i Barbany. Hi intervingueren els escultors més destacats del moment: Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener, dirigits per l'arquitecte Josep Oriol Mestres. Van realitzar quatre relleus que representen les quatre empreses bàsiques de la fortuna de López. L'estàtua actual és una reproducció de l'original feta per Frederic Marès als anys quaranta del segle passat. Antoni López va ser mecenes i protector de Verdaguer. Per aquest motiu, els versos que el poeta féu servir com a dedicatòria per a l'edició de L'Atlàntida, datada a bord del vapor transatlàntic Ciutat Comtal el 18 de novembre de 1876, després de les seves navegacions atlàntiques com a capellà d'un vaixell de la companyia de López, es troben transcrits en la base del monument. Podem llegir també un altre fragment del poema que Verdaguer li dedicà arran de la seva mort i un d'En defensa pròpia en què desgrana com va ser la seva entrada a can Comillas i com pagà la desobediència al marquès.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poemes llargs. Teatre (Totes les Obres II) , 2003
Obra: Poemes llargs. Teatre (Totes les Obres II) , 2003
L'Atlàntida (fragment)
Muntat de tos navilis en l'ala beneïda
busquí de les hespèrides lo taronger en flor;
més ai!, és ja despulles
de l'ona que ha tants segles se n'és ensenyorida,
i sols puc oferir-te, si et plauen, eixes fulles
de l'arbre del fruit d'or.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Totes les obres III. Poesia 1 (Montserrat) , 2005
Obra: Totes les obres III. Poesia 1 (Montserrat) , 2005
A la mort de D. Antoni López (Fragment)
L'arbre ha caigut!, jo li diguí ans de caure
al colp terrible de la mort cruel:
—De tos records quin més te ve a complaure,
avui que aixeques ta brostada al cel?
És d'haver vist a l'ombra de tes branques
infantes, reis i prínceps solaçar,
com voladúria de gavines blanques
jugant amb les escumes de la mar?
És d'haver, davant ells, d'una a una,
fet desfilar vint naus a llur servei,
collar esplèndid de brillants que engruna
lo vassall a les plantes de son rei?
D'haver sentit l'esclat de la grandesa?
D'haver gosat la flaire de l'amor?
D'haver passat per ones de riquesa,
sense deixar-hi, ni tacar lo cor?
D'haver mig segle, com marina roca,
amb l'ona, els vents i la maror lluitat?
D'haver-hi, com corona de ta soca,
honors i glòria i cors amics lligat?
—No —em respongué—, mos dies més feliços
no me'ls donà la glòria ni el plaer,
sinó l'orfe, lo pobre, els malaltissos
que prengueren mon tronc per respatller. —
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003
Siti pe fam (fragment)
A mig setembre de 1874 ja estava jo en los vapors de la Transatlàntica, al servei de casa López. A 18 de novembre de 1878 entrí com a sacerdot d'aqueixa família en la mateixa casa, d'on no vaig sortir fins després dels Jocs Florals de 1893. En sa companyia passí lo millor i més estimat de la vida, des de l'edat de vint-i-nou anys fins a mos quaranta-vuit, participant de ses glòries i de ses penes, de sos temors i de ses esperances. Lo capellà més modest i desinteressat del món hauria esperat alguna remuneració, després de tants anys de tracte, d'intimitat i de sacrificis en obsequi d'un milionari tan esplèndid, i si no una poma per la set, per la vellesa que ja tenia damunt, podria esperar un bocí de pa que basta al que ha de deixar-ho tot. Amb aqueixa humil esperança deixí passar d'una a una tres canongies que em foren ofertes, una d'elles per lo sant bisbe Urquinaona. Aqueixes esperances se m'esfullaren com les flors de l'ametller; la paga i lo premi se reduïren a una celda en 1'Asilo-manicomi cap a on se m'empengué brutalment. I per la rebeldia de no voler-hi entrar, vingué sobre mi l'horrible persecució passada i l'espantosa opressió passada i present. La desobediència al marqués havia sigut gran, lo càstig havia de ser exemplar.
Altres indrets de Barcelona:
Indrets