Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici que acull el Cafè de les Set Portes fou construït per encàrrec de Josep Xifré i Casas. És per això que el conjunt de cases, o pòrtics, es coneix amb el nom de Porxos d'En Xifré. Ell volia porxos i pòrtics com els del carrer Rívoli de París. En va voler vuit, set de grans i un de discret per al servei. Hi va instal·lar el seu domicili, les seves oficines i un cafè de luxe: el Café de les Set Portes, que obrí el 1836. Va ser el primer edifici de la ciutat a tenir aigua corrent i l'objecte de la primera foto feta a Espanya.
Després de la Primera Guerra Mundial, a la nit, funcionava com a cafè concert. A partir del 1929, el matrimoni Morera li canvià el nom pel de Restaurant de les 7 Portes i aconseguiren que es convertís en un local de referència. El 1942, Paco Parellada, propietari de la Fonda Europa de Granollers, i la seva dona van fer-se'n càrrec. Després els van succeir la seva filla Carme i el seu gendre, Joan Solé. Dos textos memorialístics de Conrad Roure i Nèstor Luján ens en faran reviure l'ambient: el primer, de quan el menava el fundador, Josep Cuyàs, i el segon, de quan era el mestre de cerimònies Paco Parellada, de Granollers. En aquest restaurant, s'hi va celebrar el sopar del jurat del segon any que s'atorgava el Premi Joanot Martorell de novel·la (el primer, el 1948, s'havia celebrat a Can Mesquida), una nota de dietari de Maurici Serrahima plasma com van anar les deliberacions. Podem llegir-hi també el desenllaç d'Homes d'honor, de Xavier Bosch, que s'esdevé davant d'aquest restaurant.
Cafè de les Set Portes, vell cafè dels meus records!
Amb quina precisió revisc el teu baix sostre, les teves parets grises, el teu taulell amplíssim nimbat de miralls, les teves llargues fileres de taules formant seguici al voltant d'un piano majestuós, instal·lat sobre una tarima ploranera i grinyoladissa! I sobre les taules les escalfetes de llauna, fumejants, plenes de carbó cremant, perquè els parroquians poguessin encendre els cigarros, estalviant-se els lluquets d'aleshores.
Crec que encara existeix, el vell cafè, en el mateix lloc que antany, sota els porxos de les cases de Xifré, en el passeig d'Isabel II. [...]
El nostre lloc predilecte, és a dir, el del meu oncle i, conseqüentment, el meu, en el cafè de les Set Portes, era el dels parroquians habituals, en una de les taules més properes al piano.
Al seu voltant, s'hi instal·laven habitualment un escultor tallista, veí de la plaça dels Traginers, i un fill seu, alumne de Llotja, un rellotger de la Rambla del Centre, un picador de toros, andalús, anomenat Trigo, el meu oncle i jo. Algun dia, venia a la nostra tertúlia Cuyàs, l'amo de l'establiment, i durant els descansos el pianista se'ns ajuntava també per assaborir l'inesgotable copa de l'estudiant, apèndix indispensable per a tot bon bevedor de cafè d'aquells temps.
Durant els anys 40 i 50 vaig anar-hi molt sovint: era el restaurant predilecte de la gent de Destino. A Les Set Portes, en aquells temps difícils, s'hi oferia un menjar copiós i opulent, una carta dilatada i temptadora i, com que estava al costat de l'estació de França, era el lloc de parada d'aquells dos grans periodistes, en Pla i en Brunet, que venien o anaven, respectivament, cap a Palafrugell o Figueres.
Vaig ser amic i client del senyor Paco, un homenàs exuberant i cordial, ja desaparegut. Hostaler d'una vocació esplèndida, el senyor Paco, quan no era darrera el seu taulell circulava per entre les taules, preguntant com anava el menjar, fent broma, somrient, indignant-se quan una cosa no marxava prou bé, i regalant minúsculs contes de Calleja a les senyores. Fou una figura llegendària. Josep Pla l'estimava molt i contava una anècdota deliciosa de quan van coincidir, exiliats, a París durant la guerra civil. El senyor Paco no tenia res a fer, però se sentia incapaç d'estar-se quiet. Es llevava de matí i cada dia anava a Les Halles, el gran mercat de París. Allà examinava i discutia tots els queviures i feia una llista imaginària de compres, com si tingués un restaurant. Un dia comprava peix, que era magnífic i anava a bon preu; un altre, verdures o llegums; i sobretot, cada dia, carns i caça. Acabat aquest tomb, que durava un parell d'hores, el senyor Paco se'n tornava feliç, amb tota una magnífica comanda que només existia a la seva imaginació. Tota l'estona anava pensant els plats que serviria. És una anècdota emocionant, gairebé poètica, d'un home que no podia viure sense treballar en el que més estimava: donar de menjar a la gent i fer-la feliç.
Les Set Portes era un restaurant llegendari per la generositat curulla de les seves safates i plats i per la confecció de la cuina popular, suculenta i tradicional. Representava el triomf de l'alegria contra les nostàlgies de les fams passades. Allí es presentaven els espectaculars peixos al forn, els delicats popets, els escandalosos i alegres arrossos —la cèlebre paella Manolete—, els tendres peus de porc gratinats, l'honrat cap-i-pota, els plats de pasta, la carn de bou generosa i sagnant. Era un lloc per als grans àpats, animats per la cordialitat efusiva d'aquell home gros, cepat, hospitalari, de veu sonora i ressonant. Tot Barcelona hi anava.
31 de març de 1949
Sopar del premi Joanot Martorell a Les Set Portes: Sagarra, Joan Oliver, Espriu, Aramon i jo. Hi és també l'Aymà fill, en nom de l'editorial. Discussió molt llarga sobre les dues novel·les destacades: El cel no és transparent, de Maria Aurèlia Capmany, i Agràs, de J. F. Ferrer i Coll. En tercer lloc en venia una altra de poc madura en l'expressió. En Sagarra, tot passant, comentava: «Diu... "Es va ajaure sota els pins..." En tot cas, es devia ajaure sota un pi...!» Ell i l'Espriu combaten la de la Maria Aurèlia, tot i que l'altra, almenys per ara, no és publicable: tracta d'amistats tèrboles en un internat. Quan han deixat ja força precisats els pros i els contres, intervinc i argumento a favor de la Maria Aurèlia. I, alhora, deixo anar la possibilitat de donar un resultat de tres vots contra dos, que no obliga en Sagarra i l'Espriu a votar a favor. Tabola agradable. L'Espriu deia: «Mai més no seré d'un jurat on hi hagi un advocat!» L'oposició d'ells dos m'ha semblat excessiva; la novel·la de la M. A. Capmany, irregular i tot, té molta mes força. Guanya, a l'últim, per tres vots contra dos. Hem passat molt bé el vespre.
Amb un ull al retrovisor, el Santana va veure que l'Aldo es treia la pistola, aixecava la mà i, a través del vidre, els la mostrava als de la moto, que es mantenien uns deu o quinze metres rere el cotxe.
—No, Aldo, no...
Va passar el que es temia el Dani. Que ho entenguessin com una provocació i obrissin foc.
El primer tret va foradar el vidre del darrere. l'Aldo, que s'havia acotat al seient, amb el cap entre les cames, va sentir xiular la bala molt a la vora. El Dani va continuar, Via Laietana avall, esquivant cotxes que pujaven de cara. La moto, tot i un parell d'ensurts, s'esmunyia dels obstacles amb més facilitat. S'aprofitava que el Mégane li obria pas. En arribar arran de mar, el Santana va girar impulsivament a l'esquerra, a l'últim moment, cap a Pla de Palau, per mirar d'escapolir-se dels motoristes. Tot i derrapar, marcar la goma a l'asfalt i posar el genoll a terra com els pilots de debò, el que anava de paquet encara va disparar dues vegades més. Un tret va impactar al pneumàtic del copilot. L'altre va ser —segons van dir els experts— la bala definitiva.
El cotxe, bruscament, va enfilar la roda del davant a sobre la vorera. De seguida la del darrere també hi va pujar, molt més del compte. A tota llet com anaven, i sense que el Santana fos capaç d'aguantar el volant amb les mans, el Mégane va volar i es va tombar sobre el costat dret, al davant mateix de la porxada de les 7 Portes. Al primer cop van saltar tots els airbags de la col·lecció. A l'instant. No en va fallar ni un.
Veient que, al cel, un helicòpter de la policia arribava just per veure com el cotxe s'estavellava, els homes de la moto van fugir a tot estrop.
Després de tres voltes de campana, el Renault va quedar, fumejant, de panxa enlaire fins al darrer alè.
Altres indrets de Barcelona: