Portal de Mar

Autor: Baró de Maldà (Pseudònim de Rafael d’ Amat i de Cortada)
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987

Dia 5 de juliol de 1790. He oït dir que en la tarda, havent estat espiat un que menava un carro amb tions foradats per dintre, a on hi duia tabaco de pols i de fum, de contrabando, a l'entrar, qui ha dit pel Portal Nou, qui pel portal de Mar, han detingut al carro amb les mules, que menava un minyó, i no l'amo; havent perdut lo tal amo lo carro i les mules, havent reconegut lo que hi havia escondit en los tions.

Autor: Baró de Maldà (Pseudònim de Rafael d’ Amat i de Cortada)
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987

Dia 13 de gener de 1791. S'han fet moltes cases en lo començament de la Barceloneta, pertanyents a don F. Bacardí, hàcia el baluard de Migdia, quals penso [que] formaran aquell tros de terreno seu al tenor de les demés de dita Barceloneta; donant-se notable ensanxe a aquella població, vui dia de bastanta extensió, des d'un altre cap.

Amb una màquina hidràulica, segons disposició de la Real Academia de San Fernando, segons he oït, s'anava traient esta tarda a l'eixida al moll l'arena i terra, molta com engrut que ho ha; empleats dotze o més hòmens fent rodar un argue amb gúmenes atacades a un com mig caixó que des de l'aigua, no molt distant de terra, anava recollint a tot aquell llot, fang i argila, omplint-se'n cistells d'ella, portant-se'l-ne amb carretes a les platges de la Marbella.

Autor: Àngel Guimerà i Jorge
Obra: Obres completes II , 1978

Lo cap d'en Josep Moragues (Fragment)

A la claror del dia
sobre el barrot callat
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes en venint les ombres
fa por son refilar.
Viatger, vingues d'on vingues,
si tens lo cor honrat,
flecta els genolls i prega,
com fill, davant lo cap
del pros Josep Moragues
lo nostre general.

Mireu-lo al clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i brufat;
la boca sense llavis;
els ulls, dos esvorancs:
manyocs de cabells rojos
dels polsos arrapats;
contret de front i celles:
verdós i negrejant.
Dintre un gabiot de ferro
tot de gairell penjat,
les aus avalotades
lo piquen revolant,
i ell cruix i traqueteja,
i es mou d'ací d'allà.

De sobte se li enconen
los ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant:
solquen sa faç les venes
com betes d'un penyal;
dintre el gabiot s'adreça;
fugen a vols les aus,
i ell diu amb les dents closes
i amb veu d'agarrotat:

—Oh torre de cent braces,
ja pols del camí ral!
Oh mar de feres ones,
ja abisme ressecat!
Oh altíssima galera
ja estelles en la llar
on couen les bagasses
pel ventre del tirà!
Nissaga desvalguda
lo que ets i el que has estat!
Tu que de mar i terra
te feres dos esclaus,
de pellingots vestida
traient per tot la carn
vas de genolls per terra
rebent als ulls lo fang.
En lo teu pit indòmit
pels cuiros masegat
on s'han partit los ferros
de llances i panars,
lo somiqueig de dona,
que be que ara li escau!
Allà on lo cor tenies
hi deus tenir un cranc;
abans que jo ets podrida;
primer que jo has passat!

Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
los hèroes de la terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.
Jo els hi diré: amb vosaltres
lo roure s'ha assecat
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn lo Montserrat
portant al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida
son pit i front ben baix,
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!

Autor: Pere Aldavert i Martorell
Obra: Records , 2010

No que la sal estigui aquí amb tant de predicament com a l'Índia inglesa; però Déu n'hi do dels serveis que ens fa. Sense la sal adéusiau arengades de Galícia. Sense la sal a l'estiu no podríem menjar pernil. Sense la sal i la lluna vella, perquè d'un porc que es mati en lluna nova ni de la cansalada ni dels seus dos pernils no ens ne podem del tot refiar. Sense sal no té suc ni bruc l'escudella. Sense sal ningú ni tastaria l'escarola ni l'enciam.

Però lo millor de la sal als meus temps de criatura, i fins de bordegàs entrevessat, era que ho curava tot, segons moltes mares.

Per això passaven tantes i tantes dones pel Portal de Mar amb ampolles i garrafes: per anar-les a omplir a la Mar Bella, que és on l'aigua era i és encara neta de debò. I si n'arribaven de contentes a casa si s'havien pogut burlar dels carabiners! I si en deien de penjaments contra ells si els hi buidaven les ampolles!

Perquè el cas era aquest: que la sal era estancada i tenien, aque­llos, ordre de que no pogués entrar a Barcelona ni una gota d'aigua de mar... I el carabiner que s'hagués distret ja hauria begut oli si el capità estava de vigilància. Potser li haurien perdonat una distracció en indiana forastera o en vellut de seda de Lió. Lo que els feia anar a parar a Ceuta era una ampolla d'aigua de mar sense primer buidar-la. Per això tots palpaven a les dones per damunt del davantal, tenint-se de sentir sovint de totes: «Palpa a la teva, desvergonyit! Que no saps on hi [ha] mosses que no miren prim? Això és lo que et va ensenyar la teva mare?».

Tot un rengle, d'aquestes amoretes, perquè la ràbia els hi feia perdre els estreps.

No que no, si quasi totes de l'aigua de mar se refiaven! L'una te­nia el noi desganat. L'altra, una filla que li havia perdut els colors. La de més ençà es queixava dels ronyons. La de més enllà de la melsa. Una que de tant en tant tossia es creia tocada de la perdiu. Una que s'engreixava massa no sabia ja com fer-ho per aprimar-se, perquè els remeis d'apotecari ja els havia provat tots.

D'aquest predicament per l'aigua de mar era filla aquella corrua de bones dones. I els metges se'n ressentien de debò, perquè perdien la meitat de les visites.