Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Avui, un espai urbanísticament molt transformat. Rep el nom per haver existit en aquest lloc els magatzems de palla en els quals es pesava la que entrava i la que sortia de la ciutat. És un lloc que Terenci Moix posava com a límit del seu món. Important fins al punt de titular les seves memòries amb el nom de la plaça jugant amb l'ambigüitat volguda del terme palla. Un fragment del llibre ens pot servir per recuperar l'aspecte d'altre temps. Robert Saladrigues fa passar episodis d'Aquell gust agre de l'estel en aquest espai, un text seu, doncs també és una lectura adequada. Finalment, a Cabaret Pompeya, Andreu Martín reviu l'enfrontament entre anarquistes i pistolers pel domini d'un quiosc que singularitzava la plaça.
El món s'acabava al Pes de la Palla, perquè, a l'altra banda de la Ronda, els espais s'ampliaven de tal manera que cap nen normal no hauria gosat creuar-los.
Tot i que ja no existia la forma física de les muralles, l'escissió entre mons diferents era clarament perceptible i encara ho va ser molt més quan els carrers de la meva infantesa van començar a degradar-se amb l'excés de població, el caos urbanístic i la incúria. El símbol dels murs elevats que separen les classes socials va ser, llavors, més palpable. El vell i desacreditat concepte de barris baixos va anar ascendint fins a envair espais que en un altre temps havien gaudit d'un cert crèdit.
Al Pes de la Palla, s'hi alçava una fàbrica portentosa d'estil modernista que avui ha desaparegut per cedir el lloc a una espantosa casa de veïns. Mes enllà, hi havia un edifici amb les finestres que semblaven sempre tancades i que, en lloc d'una escala normal, tenia una ombrívola entrada de garatge, tot plegat senyals que corresponien a la famosa casa de barrets coneguda com el Niu d'Or. A l'altra banda, hi apareixia un local gegantí anomenat Gran Price, a la pista del qual, no menys gran, hi van tenir lloc, al llarg dels anys, els fets més espectaculars del barri: maratons de ball, combats de lluita lliure, campionats de boxa, exhibicions de bàsquet i, fins i tot, les avorrides xerrades del pare Peyton, promotor de la campanya del rosari en família.
A partir del Gran Price, començava el barrí que els grans anomenaven l'Eixample. Jo vaig aprendre a distingir-lo perquè, al final dels seus llargs carrers, s'hi produïa un rar prodigi: hi apareixia la muntanya del Tibidabo dominant tota la ciutat.
... i quan la mare explicava que havia vist entrar en el pis de l'Encarna el seu fulano, la mare el veia entrar i sortir gairebé sempre des de la finestra de la cuina, perquè l'Encarna vivia al mateix replà nostre, a la banda de darrere, i no s'amagava que havia fet de puta pels carrers amb el consentiment del seu marit, i que el senyor Lucio era a casa quan havia arribat el fulano i al cap de poca estona el veia que s'enduia els nens, i la parella s'havien quedat sols, la mare deia enfurismada que el marit de l'Encarna era un pocavergonya, un calçasses i ella una, llavors el pare feia, ep, Pepita, que hi ha roba estesa, i jo em tornava vermell i de bona gana li hauria fet veure que no calia que la mare s'estigués de dir el que volia dir perquè jo ja sabia que l'Encarna era una puta i que les putes eren les dones que feien coses lletges amb els homes, perquè jo coneixia de vista totes les putes de la Ronda, les que s'hi passejaven matí i tarda i es ficaven a les cases d'habitacions del carrer del Tigre, de la plaça del Pes de la Palla, en què entraven en taxi, del carrer Príncep de Viana, i que de vegades, en tornar de col·legi, pujava pel carrer Ponent i enfilava el carrer del Tigre i em bategava el cor en veure-les fent guàrdia a les cantonades, els llavis tan vermells, els jerseis tibants, les faldilles cenyides, i que la majoria em miraven com si no em veiessin perquè jo era un marrec encara i sabien de sobres que, de mi, no en podrien treure res, perquè elles eren dones de llit que tenien prou categoria per a no convidar-me a l'entrada fosca de qualsevol escala per deu o quinze pessetes, però n'hi havia una, aquella que duia els cabells tenyits de color de panotxa i la cara rodona, alta i cenyida de cos, que em somreia com si es compadís del meu tremolar, i jo tractava de dissimular-ho apressant el pas i repassant-les de cua d'ull, i elles em coneixien i el pare no ho sabia, i tampoc no sabia que comprava postals d'Yvonne De Carlo, d'Ava Gardner, de la Pier Angeli, i que em feia la il·lusió que eren meves i tan sols meves per mitjà de la imaginació esbojarrada al llarg de nits febroses i matins de diumenge ficat dintre el cossi, amb el cos ensabonat i la balda encaixada, i l'excitació m'emblanquia el cervell tot explorant amb les puntes dels dits els mugrons durs de la Yvonne i mai els mugrons ni el ventre ni les cuixes d'Emma per la meva incapacitat d'imaginar com era Emma feta dona perquè canviava sovint, cada dia la veia distinta i amb prou feines la coneixia encara que la pressentia molt pròxima, i un dia li vaig demanar si diumenge volia venir al cinema amb mi, que la convidava, i em va contestar que no perquè el diumenge a la tarda sortia amb unes amigues de l'Institut, i només se'm va ocórrer de dir-li que jo també sortia amb els meus amics i anàvem al cinema, però que si hagués acceptat la invitació m'hauria desfet dels amics, i ella va riure, potser la rialleta va sonar una mica nerviosa, i res més.
—Aquests cabrons ens estan guanyant la partida —remugava el Moscoso—. Ens estem adormint, collons!
Només els faltava que els anarquistes els haguessin fet fora del quiosc de begudes de la plaça del Pes de la Palla.
Els del Moscoso acostumaven a anar-hi a l'estiu. S'hi estava bé, a la terrassa, a l'ombra, prenent una cervesa fresqueta. Aquell havia estat el seu territori durant l'estiu anterior. A l'hivern, havien optat pel Boston per arrecerar-se del fred, però, amb l'arribada del bon temps, havien tornat al benestar de l'ombra i els refrescos. Llavors, van poder comprovar que al local hi havia alguns parroquians que miraven malament les seves expansions, les seves riallades i les exhibicions de Brownings i algun tret a l'aire per celebrar el que fos. Naturalment, van cridar a l'ordre els inoportuns i, naturalment, hi van trobar rèpliques desagradables, com ara «si no li agrada la meva companyia, ja pot tocar el pirandó». Va haver-hi algun client que no sabia amb qui estava parlant i es va atrevir a plantar-los cara. De manera que li van clavar una pallissa allà mateix, enmig de la plaça del Pes de la Palla, el van convertir en una bola a força de cops de puny, puntades de peu i una llarga sèrie de cops de cadira, i durant uns dies, els del Lliure van poder gaudir d'aquell enclavament amb pau i tranquil·litat, «que viene de tranca».
Recentment, però, els anarquistes havien reconquistat el lloc. El dia 28 de juliol, mentre el Moscoso, el Maonés, el Rodrigo i els altres fanfarronejaven, uns desconeguts es van barrejar entremig de la gent i, inesperadament, van començar a disparar. Van caure ferits tres del Lliure, que, enmig dels crits i la desbandada general, van replicar el tiroteig i van acabar matant un anarquista anomenat Restituto Gómez. Tots es van allunyar corrent pels carrerons adjacents, agressors i agredits. L'endemà, però, eren els anarquistes els que ocupaven el quiosc i, de moment, hi regnaven amb una barra intolerable.
Els llibres d'història que recreen aquella època de Barcelona esmenten la batalla del quiosc de begudes de la plaça del Pes de la Palla. En els papers del Miquel Jinete, hi consta una referència basada en els comentaris que sobre aquell incident feia la colla del Moscoso al Boston i el testimoni de primera mà de la qual potser va ser la seva darrera trifulga. Aquell dia de juliol que el Miquel Jinete no precisa, el Moscoso s'havia begut ja més dels seus tres conyacs habituals i va descarregar el palmell de la mà sobre la taula per fer-se sentir:
—Ja sé per què ens van treure del quiosc! Perquè no teníem amb nosaltres el milhomes, collons! Per això ens van fer fora aquests descamisats trinxeraires. Cago'n la mar! Doncs, avui, com hi ha Déu que reconquistarem la plaça!
Deia això mentre posava la mà sobre l'espatlla del Miquel i el sacsejava sota la mirada sorneguera dels seus amics.
Altres indrets de Barcelona: