Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Pere Aldavert tenia la casa i una impremta, al número 13 i hi va fundar el setmanari "La Renaixensa" el 1871, que deu anys després es convertí en diari, "La Renaixença". L'edifici desaparegué el 1938 quan és va urbanitzar el carrer Pintor Fortuny a causa de l'incendi dels magatzems El Siglo de la Rambla.
La capçalera "La Renaixensa" va dissenyar-la Lluís Domènech i Montaner i el dirigí, primer, Francesc Matheu i, després, Àngel Guimerà. Va destacar en el terreny polític i en la seva producció cultural. Així, va ser el primer diari català que inicià la tradició de publicar obres en fulletons que després s'enquadernaven en llibres. N'hi aparegueren títols com La papallona, de Narcís Oller i els quadres de costums d'Emili Vilanova. El 1902, al convertir-se en una societat anònima, la redacció es va traslladar al carrer Petritxol, nova casa de residència d'Aldavert i Guimerà. Desaparegué el 1905 ofegat de deutes. "La Gramalla", citada en el text, fou un setmanari de ciències i arts redactat en català, editat a Barcelona del 14 de maig al 10 de setembre de 1870 i òrgan de la Jove Catalunya. La seva pretensió era propagar el català a totes les classes de la societat.
Just davant el xamfrà on hi ha el monument a Fortuny, en el punt que aproximadament hi havia la impremta, hi podem llegir un fragment de les memòries de Pere Aldavert que il·lustra el paper fonamental d'alguns mecenes en la continuïtat de la publicació.
Què en va sortir, de «La Gramalla», l'any vinent?
«La Renaixensa», que va morir de mala mort després de passar primerament de revista quinzenal a diari, i al cap d'un quart de segle de les nostres a altres mans.
¿Que si n'hi havia deixat, de pessetes, per no dir mils duros, l'Àngel, en aquesta publicació? ¿Que si n'hi vaig tenir d'afegir jo, de duros i mes duros?
Al primer any d'haver-ne fet diari, més de sis mil entre tots dos, ja que jo em guanyava bé la vida a la impremta, que, amb el temps, també tenia d'anar a parar a mans d'altres. Jo ja desdeia. L'Àngel no, que no li venia de mil.
I ve't aquí que un migdia ve a la impremta l'amic Rafael Tintoré, i em pregunta de part de Don Enric Batlló com nos va «La Renaixensa». I jo li conto tota la veritat. I ell que em diu que Don Enric no vol que mori: que apuntem a la seva casa per cinquanta subscripcions més, que varen ser cent quan vàrem posar-la a pesseta cada mes en lloc de dues. I que vagi a cobrar tot un any l'endemà mateix al carrer de Barberà, on els germans Batlló hi tenien una altra fàbrica. Que no me'n descuidi; que Don Enric m'hi esperarà.
I ara s'acabarà de veure qui era aquest bon senyor. Després del déu-el-guard meu i del seu, sense ni deixar-me respirar me demanà el rebut de les mil dues-centes pessetes. Se'l mirà; se'l quedà, i em digué que n'hi fes un altre per l'any que acabava de finir.
—¿Quan vau començar a ptírdre diners, a «La Renaixensa»? No fa un any? Doncs jo també hi vull ser des del primer dia. Faci'm el rebut que li demano, enviï-me'l pel Josep de la Barretina —que ell ja coneixia perquè era el que portava al despatx de la plaça de Catalunya els impresos que fèiem per la fàbrica del carrer d'Urgell61 que varen muntar son pare i son oncle— i en ell li donaré les dues mil quatre-centes pessetes dels dos rebuts.
I ara encara ve lo més bo. Lo primer que jo vaig fer al ficar-me a l'administració de «La Renaixensa», a l'arribar a casa, va ser esborrar del llibre de subscriptors del pobret diari nostre a Don Enric, al seu germà Don Frederic i a la casa Batlló i Batlló, perquè les tres subscripcions m'hauria donat vergonya de cobrar-les.
Adonar-se'n Don Enric i enviar-me altra vegada a l'amic Tintoré va ser cosa de set minuts, els que hi havia del despatx de la plaça de Catalunya, que ja no existeix, al carrer de Xuclà, número 13.
—Se n'ha enfadat, Don Enric, de lo que vostè ha fet. Vol les tres subscripcions a més de les cinquanta. I vol que les hi enviï a cobrar demà mateix i per tot l'any que som.
A mi, d'agraït, a l'escriure això els ulls encara se'm neguen.
Con se'm neguen al pensar en Don Eusebi Güell, que per «La Renaixensa» va fer una cosa per l'estil. És lo que em va dir al carrer de Barberà aquell catalanista que a tot posava el coll: «Ja veurà com serà seguit el meu exemple».
On tenen de ser sinó al cel, homes aixís?
Homes que, sense fressa, tant feren per desvetllar una terra aleshores tant condormida?
Altres indrets de Barcelona: