Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Raquel Meller, nom artístic de Francisca Marqués López, la va descobrir el periodista Francesc Aguirre que va publicar un article entusiàstic a La Publicidad arran del seu debut a l'Arnau el 1910. Esdevingué molt popular fins al punt que la música de la seva "Violetera" va servir de banda sonora de "Les llums de la ciutat" de Charlot. El 1966 s'inaugurà aquest monument a la cupletista vestida de violetera en el cor del Paral·lel, obra de Josep Viladomat i Massana.
Al davant del monument podem llegir diferents textos que s'hi refereixen des diferents angles. Així, Jaume Passarell el trobava un monument malgirbat. Àngel Guimerà un breu i entusiàstic poema cantava les qualitats de la cantant. Per la seva banda, Josep Carner escriví una auca molt noucentista, carregada d'ironia i humor a descriure la cupletista de forma genèrica simbolitzada per una tal Pitets. Carles Soldevila sortí en defensa de Meller davant els seus detractors en un article a La Publicitat. Un altre poeta, Manuel Bertran Oriola, indirectament parlant de la font, fa un senzill joc d'imatges que plasma la popularitat que arribà a tenir la cupletista. I, per acabar, un retall de memòria de Sempronio fixà el record que captà de l'artista en la vellesa i decrepitud.
No ho entenc (La Publicitat, 20-2-1929)
Primer en un setmanari, després a La Publicitat, han aparegut dues violentes envestides contra Raquel Meller. ¿Em permeteu de dir que, si no pel fons, per la forma no les trobo gaire oportunes?
Fa sempre de mal mesurar els graus de bluff que hi ha en les reputacions mundials. És gairebé segur que tot i la nostra mania de passar per vius – a mi, no! – més de quatre vegades ens hem passat glòries internacionals sense gairebé més altres mèrits que una enorme propaganda.
La Meller no serà "la Duse de la cançó", [...] però tampoc és just de negar-li bruscament i rodonament totes les qualitats artístiques presents i pretèrites.
Té –o ha tingut, puix que fa un parell d'anys que no l'he sentida– la veu, que, indiscutiblement, és d'un timbre agradabilíssim. Té –o ha tingut– una dicció nítida que hem cercat debades en les seves èmules i successores; té uns ulls expressius; té una figura escènica.
Sense dubte aquestes qualitats no són excelses. Però basten per a imposar un mínimum de respecte.
¿Que l'heu vista per tres rals al Paral·lel i ara hem de pagar 12 pessetes a la Rambla?
Retret ben extemporani; retret ben català en el sentit perjudicial del mot. Enlloc de queixar-nos d'aquest canvi de tarifes, ens n'hauríem de felicitar. Tots els artistes que han pujat de mèrits o de prestigis, han pujat de preus... ¿Quant vàrem pagar per veure al Tívoli una Sarah Bernhardt invàlida i gairebé espectral? ¿Quant estem disposats a pagar per veure la mòmia de qualsevol reputació europea que hagi tingut la precaució de no debutar al Paral·lel?
També veig que acusen la Meller de fer-se passar per catalana, tot i haver nascut a Aragó. Aquest retret sol m'ha fet agafar la ploma... El trobo d'una inoportunitat tan monstruosa... Però, ¿on som? ¿En qui país ens trobem que hi ha escriptors disposats a renunciar a l'assimilisme més elemental i més incruent?
No tinc el gust de conèixer la senyora Meller i ignoro quins torts pot haver fet als redactors de les dues envestides que comento... Perdoneu-me, doncs, si els meus judicis sols descansen en fets públics i notoris. És Raquel Meller qui ha cantat en català a Nova York i qui, vestida de catalana, ha aparegut en les millors revistes dels Estats Units...
No sé com us mireu les coses; però, personalment, no trobo que això sigui un pecat mortal. Més aviat, goso considerar-ho com un motiu d'atenció i de reverència.
I encara més. Si en aquest país nostre hi hagués justícia s'hauria d'erigir un monument autèntic —i no pas un ninot mal fet, com ho és el de la Raquel Meller; que és, per mi, una enredada— al senyor Carabén, el patriarca màxim que fou del Paral·lel. Davant mateix del Molino, el senyor Ángel Zúñiga hi féu col·locar el pastitx escultòric de la Meller, de l'escultor Viladomat, el qual, el dia que el va guarnir devia estar de broma perquè no s'hi assembla gens ni mica, prescindint graciosament de les diferències de categoria que hi havia entre l'una i l'altra, i sobreposant tranquil·lament la tradició a l'anècdota circumstancial del monument. L'època que travessem es ximple i els Zúñigas, dels quals en queden molts al país es dediquen, amb un gran entusiasme, a donar-nos gat per llebre i fan impunement de les seves col·locant el que no val la pena damunt del que té solta. I jo, que vaig ésser paral·lelístic dels bons temps d'aquest indret, em permeto la llibertat, ja que no puc fes res més, de dir-ho. Per tradició, doncs, i per categoria, era el senyor Carabén i no pas la Meller el qui hauria de tenir un monument al Paral·lel. Vet-t'ho aquí.
A Raquel Meller
Ta veu és dolça, fresca, enamorada.
Si cantessis al bosc, s'aturaria
la font per a sentir-te, i l'ocellada;
si cantessis pel mar, amb goig l'onada
estenent-se a tos peus s'adormiria.
Quan l'home et sent, es diu: «La vida és bona!»
i del cor se li afluixen les cadenes,
i el cel aspira en ton encís de dona.
Mes quan calles, la ditxa l'abandona:
que són més fortes allavors les penes.
Auca de la coplejadora
A J. Costa i Deu
Tu que et sents bullir les sangs,
oh jovent, llegeix la història
de la Perla d'Hostafrancs.
D'un civil i una civila
neix un dia la «Pitets»:
cada u per on l'enfila.
No tenia ni una dent,
i ja era presumida
i amb un cert remenament.
El civil bé se'n gloria,
quan es mor d'un constipat
dels que tenen traïdoria.
I la vídua es plagué
a fer l'orni, de portera,
al carrer de Muntaner.
Quan la noia ja té vista,
la lloguen per dur paquets
a casa d'una modista.
I un abril li encén el cos;
i ella es veia un poc d'ulleres
i es posà polsim d'arròs.
Uns quants estudiantets
li parlen en un cinema,
i li treuen la «Pitets».
La seva mare s'enuja,
però, en acabat, li diu:
— ¡Està clar que tot s'apuja!
Un senyor de compromís
li tocava la barbeta,
i acabà posant-li un pis.
Ella un dia va saber
que el senyor que la sopluja
és d'aquells del Comitè.
I com té posició,
sos amics el presentaren,
pagant ell, per regidor.
I com ha de succeir,
presentant-lo la Defensa
el senyor no va sortir.
Mor d'ira, fet un Vesuvi;
la noia desesperada
posa un anunci al Diluvi.
A ca la pentinadora
una bruixa li va dir:
—¿Si et fessis coblejadora? -
I es lliurava als seus destins,
somiant en tot de perles
i un vestit de lluentins.
Dins un cau de mala fama
li ensenyen d'alçar la veu
i també d'alçar la cama.
La fa el mestre deixondir,
i uns subjectes que s'ho miren
i que sempre paguen vi.
Una nit sens cap estel
i amb un griso que cargola
debutà en el Paral·lel.
Feia un gall en començar
i li queien dues pintes
i la gent la va bufar.
Té son cor un cobriment:
torna en si, i es veu en braços
d'una mala fi de gent.
— Tant se val ta sort fatal
—l'empresari fa a sa orella—;
i demà surts en postal. —
Si en cap ànima fa séc
sa veueta esgarriada,
que és humil com un gemec,
al «foyer» té un èxit boig,
perquè és jove i és grassona
i és tan bleda que fa goig.
Per guanyar-se un tendre bes,
els pobrets li donen joies,
però els rics només que tes.
Un d'El Poble Català
li porta un volum de Gorki
per si es vol emancipar.
De sa cambra en el cancell
molts li diuen quatre coses
amb la testa de gairell.
Costa i Deu és un d'aquests
— de La Veu antic repòrter
i l'autor d'uns Pastorets—.
I així En Costa li ha parlat:
—Un pessic, videta meva;
que no ho veu el senyor Prat. —
Li ensenyen un ball novell
dels indis del Titicaca,
i s'aguanta en el cartell.
Son goig un dia estavella
la nova coblejadora,
encara més bleda que ella.
La fascinen les postures
d'un espasa lleig, pigat,
i amb catorze criatures.
Però quan diu a l'espasa:
—Amor meu, passem la mar-
el torero toca l'ase.
Deixa el tauròmac encís,
i de llavores que es migra
per treure el cap a París.
—Ah, senyoreta, jo en sóc
— li diu un dia un subjecte
d'una barbeta de boc—.
Si a l'Olímpia venia,
que és una sala que hi tinc,
compti amb mil francs cada dia.
Doncs, ella que se n'hi va,
duent-se'n només les joies
en un maletí de mà.
Va a una fonda de segona
i diu: —Fill, ¿això és París?
No val pas un Barcelona. —
No té un èxit decidit,
però el setí se li esqueixa
i l'aclamen amb delit.
Acabat, uns tarambanes
li proposen de sortir
i dar un tomb per les «Platanes».
I li varen explicar
que París allò no ho era,
sinó que era Perpinyà.
A la fonda se'n fugí,
i no hi troba l'empresari
ni tampoc el maletí.
La despatxen sense cor:
la veueta que tenia
d'una airada se li mor.
Torna a Espanya: va al darrera
d'empresaris, i li fan:
—Si de cas per «camarera».
—Jo no vull un jou covard
—ella diu—; passi el que passi,
en mon cor batega l'art.—
En qualque festa major
canta en pobles de muntanya:
contra d'ella es fa un sermó.
L'hospital li posa fre:
n'ix un dia geperuda
amb la pena a coll-i-be.
Fins que ara viu a Terrassa
i surt al carrer, de nits,
i crida la gent que passa.
A la font del Paral·lel de la Raquel Meller
Ai,
Raquel!
¿Com t'ho podies
pensar
que et trobaries
en pedra i aigua
per cantar,
eternament
i graciosament,
amb unes llàgrimes tan dolces
que el poble se les beu?
¿Com t'ho podies
pensar,
Raquel?
L'època del cuplet no és ben bé la meva. Quan amb la clau i el duro a la butxaca vaig irrompre en els medis frívols, el cuplet havia ja perdut molt del seu llustre. La cupletista havia deixat de ser un personatge mític, l'encarnació del mal, la perdició dels caps de casa. És a dir que els records més vius que de les cupletistes conservo corresponen a la meva infantesa, quan els periòdics i les converses anaven plens de les dites i les fetes de la Chelito, de la Goyita, de la Niñón, de l'Adelita Lulú i d'altres estrelles del gènere.
Molts cops, estrelles fugisseres. En altres casos, astres de fulgor permanent, com per exemple Raquel Meller, la Raquel, a seques, com se l'anomenava correntment. Fou una persona amb llegenda. En els seus darrers anys jo la veia pels meus barris, solitària. Ningú no hauria dit que aquella dona xaruga, mal pentinada i mal vestida, amb els peus estrafolàriament abrigats amb uns mitjonets, que prenia un cafè amb llet al bar Bauma del xamfrà de la Diagonal amb el carrer del Rosselló, ningú no li hauria sospitat un passat d'artista gloriosa, que havia fet tronar i ploure a tot el món. Vivia en un àtic gairebé sobre el cafè, sense cap més companyia que la dels seus gossos i la dels coloms que acudien en quantitat al terrat atrets per les veces que la mestressa, generosament, els espargia.
Una vegada vaig trucar a la seva porta, amb un pom de violetes. En agafar les flors, va cantussejar el famós cuplet. Va destriar del pom una violeta i me la va posar al trau. Puc ufanar-me que hagués cantat un dia exclusivament per a mi una de les cançons que més van contribuir a la seva celebritat. Poc abans l'havien ressuscitat artísticament els Vienesos, incorporant-la a una de llurs revistes. El director Arthur Kaps, que tingué la idea, em deia:
—Tothom m'aconsellava que no m'emboliqués. «És una dona intractable», afirmaven. Doncs bé, es porta com un àngel i no he tingut amb ella ni el mes lleu incident.
Devia ser la serenitat filla dels anys. En la seva jovenesa, la Meller semblava inseparable de l'escàndol. Els seus cops de geni alimentaven les seccions de potins de la premsa. No tenia pèls a la llengua i manifestava rotundament les seves opinions. Recordo que un periodista va preguntar-li quina actriu admirava més i ella va respondre, sense embuts:
—Raquel Meller.
Naturalment que per aquells dies tenia el món als seus peus. Era rica, admirada i festejada a tot Europa i a Nord-amèrica. A Barcelona no se la veia ja gaire, però l'absència no havia escrostonat ni una mica la seva anomenada. Una de les discussions clàssiques de les nostres tertúlies era l'edat de la Raquel. Quants anys tenia?
El noi de la mare
I
La jove esposa alegre i afanyosa
prepara la robeta del fillet,
somniant amb gran deliri des del dia
que en ses estranyes verges es mogué.
Ja el veu amb sa carona tan rosada
amb ses manetes blanques com la neu,
i fins hi ha cops que creu un crit sentir-ne.
I resta allí embadalida
gronxant-ne un xic el bressol,
i amb joia ja taral·leja
l'antiga i bella cançó.
Tralarà, la, lara, la , lar alà.
II
Ja el nin fa quatre mesos que a la vida
un jorn de primavera n'arribà;
la mare, no cal dir-ho, n'és joiosa
i riu tot el sant dia sens parar.
el besa amb gran anhel i l'amanyaga,
l'estreny contra son pit amb dolç afany
i si per pocs moments del fill s'aparta
un crit que creu sentir la fa tornar.
I resta allí embadalida
gronxant-ne un xic el bressol,
i amb joia ja taral·leja
l'antiga i bella cançó.
Què li darem a n'el noi de la mare
què li darem que li sàpiga bó?
Panses i figues i anous i olives
i una plateta de mel i mató.
III
Poc menys d'un any passà de lo que conto
quan ne caigué malalt el bell infant:
del bressolat la mare apesarada
no es mou ni nit ni dia del capçal.
Mes l'angelet, pomell de roses blanques,
al cel amb sos companys se n'entornà;
la pobra dolorosa creu encara
sentir-ne el crit del seu fillet aimat.
I corre i queda gelada
al veure buit el bressol;
n'arrenca un plor, doncs recorda
l'antiga i bella cançó.
Altres indrets de Barcelona: