Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fins ben entrada la postguerra franquista les tres artèries principals del Barri Xinès eren els carrers del Cid, del Migdia i de l'Arc d'en Cirès (més conegut com de Les Baralles) i dos satèl·lits: els carrers de les Tàpies i de Robadors. En el de les Tàpies, avui molt transformat i sense cap signe de la vida passada, s'hi van concentrat les prostitutes velles i les "pajilleres" que treballaven als cinemes. Eren famoses les del Diana, Colon, Monumental o Padró que, segons Vázquez Montalbán, eren les millors. El darrer escalafó era la Terra Negra, un vell magatzem de carbó abandonat al peu de Montjuïc, darrere les Tres Xemeneies, on de nit no volia entrar ni la policia. La lectura d'un text de Sebastià Guasch ens aproxima el pols d'un dels antres més degradats de la ciutat. Arribà un moment, reflectit en la novel·la La nit de les papallones, de Jordi Coca, que hi predominaren els travestís.
Fins fa poc, el carrer de les Tàpies era un dels indrets més dramàtics de Barcelona. Un corredor llarg i estret, humit i fosc. Bars petits i obscurs, patètics, on, assegudes entre una pianola vetusta i un torero de purpurina, unes dones eixarrancades evocaven amb nostàlgia una joventut llunyana. Bordells al·lucinants, de film de Sternberg o de Pabst, amb bancs ronyosos, cortines tinyoses, miralls entelats i dibuixos obscens a les parets. Cases de gomes amb instruments de plaer que semblaven instruments de tortura, i que tenien l'alta plasticitat dels ídols negres. Parets clivellades, portals ombrívols, reixes esbotzades... Olors abominables, la menys desagradable de les quals era la de pixum. I, a les voreres, unes dones horribles, feixugues i sense gràcia, oferien als escassos passants un quart de plaer sense alegria. I, de tant en tant, un fanal tort projectava unes lluïssors sinistres damunt un tros d'empedrat, ple de llot i d'escombraries nauseabundes, en el qual es reflectia, desdibuixada, la roba estesa dels balcons. En aquell temps, el carrer de les Tàpies feia fortor de crim. De nit sagnant i de tràgic règlement de comptes. Lúgubre i tenebrós, trasbalsador, era el carrer clàssic de barri reservat. Tenia tota la desesperació i tota l'angoixa de l'època blava de Picasso. Fins fa poc, el carrer de les Tàpies era un dels indrets més dramàtics de Barcelona.
Ara la decoració ha canviat. Tota la sordidesa que hem descrit encara hi és. Però escandalosament il·luminada pels rètols lluminosos dels bars niquelats i dels bordells d'un luxe tan barat com insolent que s'hi han obert. I, cada nit, una multitud densa, una multitud de festa major de la Barceloneta o de ball de carrer del Poble Sec, inunda aquell corredor llarg i estret.
El Molino d'aleshores estava a mig camí de moltes coses. Hi havia el Barcelona de Noche del carrer de les Tàpies, on es feien espectacles bàsicament de travestís, que tenia una sala gran, amb una pista rectangular, a peu pla, on recordo haver vist la Peki de Oslo, que després es va fer dir Amanda Lear i era amiga del pallasso Dalí. El món dels travestís era literalment increïble. A mi em semblava que la majoria de propostes artístiques que feien eren bestieses, però ells —o elles, perquè mai no he sabut com anomenar-les— en parlaven amb seriositat. De fet, molts es prostituïen per viure o participaven en sessions de fotografies pornogràfiques. La majoria no tenien cap cultura, vivien desarrelats i anaven a Madrid o venien a Barcelona per fugir de la família i guanyar-se la vida. S'ho passaven malament, compartien habitacions a les pensions més sòrdides i, de vegades, quan no treballaven, havien de fregar pisos o oficines. S'envejaven entre elles, s'odiaven i tot, i es barallaven furiosament per petites misèries. Però els periodistes mai no esmentàvem per escrit aquesta part més fosca. No dèiem que entraven i sortien de la presó acusats d'homosexualitat, que cada dos per tres eren duts a les comissaries, on se'ls vexava i n'abusaven. Un d'aquests travestís, la Pocha, m'havia explicat que un policia de la sòrdida comissaria central de Via Laietana l'anava a veure sovint i que s'havia de deixar fer el que aquell porc volgués. Se n'havia encapritxat i, tal com deia ella, si no li deixava el cul estava perduda.
«Y me llama maricón, sabes, me la mete y me llama maricón...», es queixava posant-se les mans al cap. I és que en aquest món tot esdevé de seguida grotesc.
El travestí més exagerat que vaig conèixer era Violeta la Burra, que actuava amb cols i pastanagues al cap i penjades al cos, una mena de Carmen Miranda vulgar i sense gràcia. No tenia res a veure amb la Pampanini ni amb el genial, delicat i subtil Ángel Pavlovsky, que acabava d'arribar de Madrid i era tota una altra cosa. Com també ho era Madame Arthur. En fi, recordant-ho ràpidament, tal com faig ara, també hi havia locals com el Gambrinus, on anava poc perquè l'ambient era més gai que de travestís, i per la mateixa raó gairebé no passava pel Copacabana, a l'escenari del qual recordo que hi havia una palmera i un piano. Es deia que algunes nits cremaven el vestit de paper d'una tal Margarita mentre ella ballava la dansa del foc i xisclava, o que la Resalida s'encuava el penis entre les cames amb tanta traça que ni quan es treia les calces es notava que era un home.
Altres indrets de Barcelona: