Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Penya del Cafè Continental estava situada als baixos de l'edifici que fa xamfrà entre Plaça Catalunya i la Rambla, davant per davant de la font de Canaletes. Era virtualment presidida per Josep Maria López-Picó. Hi assistien entre altres Carles Riba, J. V. Foix, Josep Obiols... Quan el Continental tancà, la Penya continuà fins al 1936 al Cafè de la Rambla. Un fragment d'una carta de Josep Maria López-Picó (Barcelona, 1886-1959), adreçada a Carles Riba; un altre de dietari de J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987) i un text de Josep Pla (Palafrugell, 1897- Llofriu, 1981), ens en faciliten l'ambient i ens en descriuen alguns dels tertulians més destacats.
Aquella reunió de l'hora baixa se celebrava al Cafè Continental, que era un magnífic i dolcíssim establiment situat a l'encreuament de la Rambla i de la plaça de Catalunya, en el lloc — si no vaig errat — ocupat pel Banc de Biscaia actualment. Era una penya de persones joves que feien una revista anomenada precisament "La Revista" o la Revista de López-Picó, com se solia dir habitualment. No es pot negar la virtut que tingué permanentment López-Picó per a convertir en soporífer i tebi tot allò que tocà o en què intervingué. En aquest cas, ni la força considerable de Joaquim Folguera no pogué evitar les conseqüències d'una vocació tan explícita i ferma. Estic parlant ara
concretament de les planes de "La Revista", de les lànguides, soporíferes, desmaiades, descordades pàgines de "La Revista", que queien de les mans per la simple ineluctabilitat de les lleis de la gravitació i sempre fent les excepcions que són del cas i que exigeix la correcció. També cal no confondre aquelles planes amb les anomenades Publicacions de "La Revista", remarcable empresa editorial que mereix un gran respecte, perquè en el seu catàleg es troben algunes coses positives — entre altres, els primers llibres de Riba, crítica i poesia. Aquesta empresa editorial tingué un horitzó molt més vast i obert que el de la publicació periòdica, i això n'explica probablement el remarcable interès.
Ara bé: la tertúlia de "La Revista" era molt menys desmaiada, de molta més amenitat i molta més passió que el paper que publicava intermitentment. A part de López-Picó, Riba, Folguera i Obiols, que eren els quatre puntals de la casa, hi solien assistir Ferran i Mayoral, el pintor Aragay, Martí Esteve, de vegades Joan Estelrich i, per l'amistat que tenia amb Folguera, de vegades s'hi deixava caure Manolo Hugué, que anava a la recerca del cafè amb llet de l'esmorzar que li permetés d'arribar al dinar que faria a la matinada al Lion d'Or. Manolo feia moltíssima gràcia a Riba, que el trobava molt divertit. Potser també hi vaig veure, poques vegades i sempre d'una manera obliqua i d'esquitllentes, Josep Maria Capdevila.
12 d'octubre de 1918 (fragment)
Avui, aquest vespre, érem molts al Continental. En Monegal, l'escultor, i En Martí Casanoves se les havien amb l'Obiols i es diu si el grup de la plàstica retira la seva col·laboració a «La Revista». En Martí Casanoves és un foll sistemàtic que té la noble virtut de defensar l'Enric Casanoves com el més important dels escultors d'ara. Amb En Ferran i Mayoral hem debatut els temes que amb excés de rigidesa tracta en les Lletres a una amiga estrangera i li n'he acceptat in totum les intencions ja que no el to. Però l'Aragay, el pintor, que no és pas gens feble quan topa amb un adversari, s'ha concentrat en un atac vastíssim contra allò que ell n'ha dit excessos intel·lectuals i, dur i irònic ensems, ha acabat per donar-li la raó. A cap dels qui ens plau de col·laborar amb En López- Picó en la seva noble empresa integradora de valors, no ens satisfan la tendència al descordament de tot d'escriptors, llur incoherent bohèmia, les asimetries en llur conducta i l'afecció pels oratges literaris i plàstics. Tot allò que es desordre en l'esperit, els abusos de l'espontaneïtat, l'exhibició de la impúdica puresa ni la fàcil bonhomia. Algú de la penya, no recordo qui, ha dit que tot allò era noucentisme. Tots n'han protestat i l'arribada d'En Marià Manent i d'En Carles Riba ens ha desviat a tots del tema. Jo havia portat per llegir a qui fos diversos fragments del meu Diari 1918 que vaig començar l'any passat, però m'ha semblat que l'aire de la penya no era per resistir la meva experiència poemàtica i els hauria embutxacat de nou si l'Alexandre Plana, sempre cavaller i benèvol, no m'hagués demanat de llegir-los-hi. En Riba n'ha copsat algunes frases i m'ha semblat que arrufava front i celles. Potser no era així. M'ha semblat, sense que En Riba m'hagi dit res, que jo només divagava, que les transformacions successives a què jo sotmeto les imatges eren falsos simulacres i no pas el simulacre, en l'íntegra puritat, que assajo de transcriure, i en En Riba hi he vist el permanent. No vull pas suposar que En Riba no sigui, malgrat el seu talent, fàcil i, no en dubto gens, senzill, però, ara per ara, quan me trobo davant de tants de companys plens de llur món, la meva inclinació és la de sentir-me un espectre entre els espectres, i em concentro.
4 novembre 1918. (fragment)
Sr. D. J. M. López-Picó.
Caríssim: M'heu tocat al viu un neguit meu d'aquests dies. Teniu raó. Ara, si no com a excusa, almenys com a explicació, que vingui aquesta carta a vós abans que jo mateix.
Primer que tot, dijous vaig saber per l'Obiols que no havíeu anat dimecres al Continental, però que no teníeu res sinó una aprensió justificada per un encostipat. Al vespre, En Folguera em va confirmar la mateixa cosa, afegint que havia estat a veure-us i que, aprofitant aquest encostipat, us quedaríeu un parell de dies a descansar. Ara, de febre, coll, etc. ni un mot.
Després, a finals de mes, aquestes feines ventureres meves se m'intensifiquen i em fan mes esclau que no si tingués hores d'oficina fixes. Afegiu que eren els dies en què havia d'escriure Escolis (sobre el vostre llibre precisament), i això em produeix un estat de neguit ridícul si voleu, però efectiu, que arriba a vegades a llevar-me el coratge per posar-me a escriure, com aquesta setmana. En resum, que tots aquests dies he treballat impertorbablement, sense veure a ningú dels nostres
Altres indrets de Barcelona: