Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954) era cisteller d'ofici, tot i que el negoci sempre el portà la seva mare, Maria Ferrés. La botiga descrita per la seva filla Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) estava situada a la Rambla, 83, cantonada amb Petxina, 1. Davant l'edific en què hi hagué la botiga podem llegir: un fragment sobre la Fira de Sant Ponç, d'Aureli Capmany; un breu perfil biogràfic de Jaume Passarell (Badalona,1890-Barcelona, 1976) que el defineix com el fundador del folklore català i un text de la filla que fixa l'impacte que li produí un bombardeig viscut en aquest lloc.
Festa de Sant Ponç (fragment)
Ara bé, com i quan va ésser traslladada la fira en el lloc que després va instal·lar-se i encara ho es avui? La primera notícia documental que ens ho explica és de l'any 1817, la qual posa de manifest que a l'església de l'Hospital de la Santa Creu és celebrada la festa dedicada a Sant Ponç; màrtir i que a les set del matí beneeixen les herbes per a consol dels devots d'aquest Sant. A les deu, solemne ofici cantat pels expòsits de la Santa Casa i a dos quarts de sis de la tarda el res del Rosari, els misteris del qual són explicats i seguits d'una plàtica a honor del Sant pel P. Fra. Antón Belilloveres, mestre d'estudiants del seu convent de Sant Francesc d'Assís i Vicari dels infants de l'Hospital, i acabava la funció amb el cant dels goigs dedicats a Sant Ponç que cantaven els esmentats expòsits:
"Entre els turments que us feren,
en què inics se mostraren,
xinxes inmundes prengueren
i amb lo caldo us los donaren."
* * *
"Tota herba que és beneïda
lo dia de vostre mort,
lleva a les xinxes la vida,
los quals nos molesten fort.
Contra elles sou reclamat
amb humils submissions,
siau lo nostre advocat
gloriós màrtir San Ponç."
Era tota la benedicció de les roses conegudes amb el nom de "Roses de Sant Ponç" per la creença que preservaven de xinxes. La gent pagesa les posava dins les màrfegues o sota les posts dels llits. La gent senzilla creia que les xinxes van menjar-se el cervell de Sant Ponç i per això l'invocaven contra el mal de cap i per a alliberar-se d'aquells insectes. Les roses de Sant Ponç eren bullides amb vi bo i quan hom es feia una esgarrinxada o ferida hi posaven damunt una fulla de rosa de Sant Ponç; i així la guarien. Se'n posaven també dins les caixes o calaixos junt amb formes del ciri per tal d'evitar que la roba es rescloseixi. [...]
Va ésser tanta la preponderància i la popularitat aconseguides per aquesta fira en anys successius, que ha arribat a ocupar, als darrers temps, el carrer de l'Hospital des del Pla de la Boqueria fins a la Plaça del Pedró, i més enllà encara. Tot el dia la concurrència de curiosos que van a contemplar aquell fornit acoblament d'herbes, flors i fruites és enorme, però encara són més els que hi acudeixen per a proveir-se d'aquells productes de la naturalesa amb els quals les famílies preparen llurs remeis casolans o per a tenir-los a mà en cas d'urgència
Al nostre país hi ha de tot i força. Poetes, músics, dramaturgs, polítics, novel·listes, escriptors, filòsofs, etc. L'Aureli Campmany pertany al grup dels inventors.
Ara bé. Què ha inventat? No res menys que el folklore català; aquells balls que s'han de ballar en calçotets i un mocador de venedor de síndries lligat al cap, un cop l'any, per les festes majors importants del país.
En Campmany és cisteller. Té una botiga a la Rambla de les Flors. El sostre d'aquesta i els cantells de l'entrada són plens de cistells. Potser per això hom se l'imagina com un d'aquells prestidigitadors xinesos que, per art de miracle, fan sortir de dins d'un mocador de seda, embruixat, conills, coloms, ànecs i cintes de colors i, en haver acabat, saluden el públic.
No era —les definicions negatives sempre són molt útils, ja ho diuen els filòsofs—, no era, dic, una casa burgesa amb vitralls modernistes. Era una casa menestral a la Rambla de les Flors número 11, entre el carrer de la Petxina i el carrer de l'Hospital. Era una botiga semblant a qualsevol botiga de la ciutat vella, un ample espai dedicat a la venda, amb un taulell al fons. Darrera del taulell una porta corredora, que molt sovint s'encallava, donava pas a la rebotiga. Baixaves un graó i et trobaves amb un espai prou ample que feia de menjador, de rebedor, de sala d'estar. En un cantó una taula plegable que es podia obrir en dos batents, un ample armari bufet, dos armaris raconers i cadires de boga arrambades a les parets. Si seguies per un exigu passadís, tenies a l'esquerra una cambra sense finestres, que servia de mals endreços, amb un racó, endreçat, on hi havia els alambins que el meu pare feia servir per fer la ratafia. A la dreta el pati del celobert, amb un safareig gran i profund de pedra i al seu costat el wàter, que amb el temps es va desplaçar i va deixar lloc a una dutxa. He de consignar aquí de passada que la meva mare tenia una especial predilecció per les dutxes fredes, pràctica a la qual donava un sentit ètic, evidentment molest per als que no compartíem aquest gust. Si seguies el corredor, topaves amb el final de la casa, és a dir, amb la cuina, prou ampla i a l'antiga, fogons de carbó i una aigüera de pedra.
De la cuina, en naixia una escala que portava a l'entresol i en el sota escala hi havia un recambró, hermèticament tancat, que en dèiem l'ensofrada. A l'ensofrada, hi disposaven els cistells i les paneres de vímet i una cassoleta de sofre que cremava amb una flama blavíssima mentre emblanquia la feina que els treballadors portaven per la botiga. Quan la família va abandonar definitivament la producció cistellera, va desaparèixer el recambró i es va ampliar l'espai de la cuina. Durant la guerra el sota escala va adquirir una notable importància i ha quedat vivament unit als meus records, car es va decidir, no sé pas sota quina autoritat, que era el lloc més adient com a refugi dels bombardeigs. En un bombardeig molt pròxim que trencà vidres i escalabornà parets, sota l'escala de l'antiga ensofrada vaig sentir un gust de terra a la boca que em certificava que continuava vivint. Aquella meravellosa consciència de vida em deixava entre les dents unes partícules amb consistència de vidre que produïa una estranya esgarrifança que recorria tota la pell.
Altres indrets de Barcelona: