Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És el tram de Rambla comprès entre els carrers del Carme i Hospital. En els orígens del Mercat de la Boqueria, que ocupa espais adjacents on ara es troba, moltes venedores obsequiaven amb una flor per la compra d'algun producte d'alimentació, i aquí hi trobem l'origen d'un col·lectiu popular i inseparable del conjunt d'aquest passeig: les actuals parades de les floristes de la Rambla. Al llarg dels anys han estat immortalitzades literàriament per diversos autors però, per sobre tots, s'ha de destacar la vinculació que hi va establir Josep maria de Sagarra dedicant-los poemes i fins i tot una obra de teatre, Les floristes de la Rambla, que va ser estrenada el 1935 en el teatre Poliorama
Rambla de les flors
Orient? Occident! A cada ombrel·la
un vaitot de perfum i passió.
La llum cruixeix com una passarel·la
sota el parrup d'un pardalet nadó.
La llum cruixeix... i riu!, i els vianants
amoixa incessantment, amb llepolia.
Els plàtans són la guàrdia de gegants
que vetlla la perfecta simetria.
Capbussons dels colors en l'aigua tendra,
i en el somriure d'un ventall bonic,
i en l'aram i en l'acer que els vol defendre
d'aquell amor que els sotjaria inic.
Clavells, gardènies, roses i mimosa,
amb un estel dorment a cada ram.
Passa una noia fresca i somniosa:
duu — braçalet — l'esquellerinc del tram.
Si la florista esguarda amb picardia,
l'elegant barbamec fa d'home llest,
i barata un raïm de satalia,
i, equivocat, carregaria un test.
Vols de neguits —divines faramalles—,
serpentines d'ocells en l'aire d'or,
paperets de dolors i de rialles
guarnint el tàlem on flameja el cor
de la ciutat d'aquesta via sacra,
ciutat de vaga i lluita pels carrers,
que jo sento, però, tota de nacre
amb un somriure i una flor, només.
Per la rambla passa una dona amb un braçat de flors
Dins la remor d'aquesta via
ve una alenada de perfum;
passa una dona que tenia
damunt del braç un feix de llum;
passa una dona il·luminada
pel foc dels ulls i el de l'espai
i per la toia deslligada
que se li tomba de desmai
ran de la corba de la sina
com si la flor se li rendís
i amb una gràcia femenina
tota d'amor se li llanguís.
Dins la remor d'aquesta via
el gran perfum es va estenent.
Aquella dona que tenia
la flor de llum es va perdent.
I el vianant que l'ha seguida
clou la parpella transportat
d'aquella aroma indefinida
que per la Rambla s'ha escampat.
La florista de la Rambla
Els pardals i els tramvies que l'enugen
li han donat gràcia i moviment al cos,
té el dit sagnant de les amors que fugen,
i els braços tendres de cenyir les flors
DON RAMON. — Vals molt mes tu que totes les parentes
i et pots riure de tot el senyoriu;
si tu no saps per mi el que representes,
i no comprens quin sentiment tan viu
després d'haver escoltat com plou i trona,
m'obliga ara a ajupir-me al teu davant
i a dir-te si vols ser la meva dona!
Antonia, tu per mi...
ANTÒNIA. — No corri tant!
Gràcies pel sentiment i la paraula,
per això que no havia escoltat mai...
Potser jo fóra digna de la taula
d'un senyor com vostè, i els altres rai!
Però un motiu més fort és el que em crida
i el que m'atura. Veu aquestes flors
i aquesta Rambla? Això és la meva vida,
això és el meu orgull i el meu repòs.
Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,
i venent roses he arribat a gran,
i ara que sóc un xic galtacaiguda,
si em treuen de la Rambla em mataran.
Perquè aquí jo respiro un aire lliure,
pobra, però amb un rei a dins del cos,
i no comprenc una altra llei de viure!
Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
Hi ha mes pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacal.
Un fa ballar el despit, l'altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi de catifa d'or.
La pela de taronja aquí no enganya,
tothom per relliscar-hi hi es admès,
vénen del mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s'embarbussa,
i el ball s'infla de crits i crida fort,
í entre xiulets i sabres i batussa
s'engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i torna el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s'adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d'alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d'apartar-nos mai.
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
i tremolant-me el pom dins de la mà,
diran: «Guaiteu l'Antònia, la florista,
A ja no pot ni cridar ni caminar,
i xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a la parada de les roses
fins que la vingui a recollir la mort.»
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m'ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera,
i amb el més noble sentiment desclòs,
¿no veu que no puc ser d'altra manera,
si sóc tan de la Rambla de les Flors?
DON RAMON. — Tens raó, i és potser perquè m'estreba
el perfum de la Rambla com ningú,
que he desitjat fer-te la dona meva,
perquè la Rambla de les Flors ets tu.
És per 'xò i pel teu cor de rosa viva
al costat del meu cor, que he somniat
fer-te del meu amor reina i captiva.
Es per 'xò... i el meu somni s'ha acabat.
Tens raó... hi ha més llum, més alegria,
i la Rambla és un món més de debò
que la casa i el llit que t'oferia
un pobre amic malhumorat com jo.
Perdona'm altre cop... Perdona'm que hagi
torbat per uns moments la teva pau...
ANTÒNIA. — No, don Ramon, encara no se'n vagi...
vol que li posi aquest clavell al trau? (Li hi posa el clavell.)
I demà, i l'endemà, que no el voldria?
I un any, i un altre, i fins que sigui un vell
i jo sigui una vella... cada dia
no voldrà que li posi aquest clavell?
TELÓ
El servei de la casa mobilitzà els cotxes i els telèfons. La primera en arribar va ésser Hortènsia Portell. Hortènsia estava emocionada de debò, i amb els dits una mica inhàbils va ésser ella la que va vestir el cadàver de Pilar. Bobby, arrapat a l'espectre groguenc de la seva mare, no volia veure ningú; Hortènsia l'agafà pel brac, per endur-se'1 d'aquell espectacle inútil.
Bobby va besar-li la mà amb un agraïment infinit; només Hortènsia i ell podien comprendre la gràcia i la bellesa d'un cos de vuitanta anys, que, glaçant-se de mica en mica, s'enduia l'aire més excels d'una Barcelona que ja ha passat.
—Ets una bona amiga. Hortènsia, ets una bona amiga...
Pilar Romaní va aclucar els ulls una matinada del mes de juliol. En el terrat de la casa del carrer Ample els falciots i les orenetes feien els xiscles de la gran indiferència.
Les parades de la Rambla estaven atapeïdes de roses blanques i vermelles, d'aquelles roses que Pilar Romaní deia que eren exactament iguals que les roses del seu temps.
A la Rambla s'hi sentia una olor barrejada de noctàmbula, d'excursionisme i de democràcia. Els taxis grocs s'enduien cap a dormir les escorrialles de la tristesa i de la prostitució.
Entre les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d'edat indefinida, amb l'estómac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles.
Altres indrets de Barcelona: