Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El dia 22 de maig de 1992, a partir de les 7 del matí i durant vint-i-quatre hores, 24 escriptors van ocupar el balcó de l'Hotel Continental per a fixar les seves visions diferents de la Rambla, tant per l'hora com per personal que hi transitava. La iniciativa, en homenatge a Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, fou dels editors de La Campana, Isabel Martí i Josep Maria Espinàs i va estar coordinada per Joan Barril. Hi participaren autors de diferents generacions, de Tísner a Vicenç Villatoro, passant per Jordi Sarsanedas, Baltasar Porcel, Joan Francesc Mira, Maria Barbal, Maria Antònia Oliver... Hem escollit textos de tres d'ells que recreen la seva visió de la Rambla en una determinada hora del dia o de la nit: Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941), Joan Barril (Barcelona, 1952) i Quim Monzó (Barcelona, 1952), per poder ser llegits en algun punt d'aquest tram de la Rambla de la Boqueria.
Vaig triar l'hora violeta perquè és la meva hora. És una hora que no coincideix amb la d'Eliot, quan sentim l'espatlla cansada del tràfec comptable (bancari?) i arribem a casa, al vespre, al capvespre, a l'hora baixa illenca. La meva hora violeta, generalment, coincideix amb la primera llum del dia i la veig del llit estant, que mai no està situat a la Rambla, més aviat al nord-est de la ciutat, al Highgate barceloní, el Guinardó. Per aquesta raó vaig triar «una» hora violeta a la Rambla. Encara, la meva hora violeta més aviat coincideix amb la segona endreça de la novel·la homònima de la gran absent del llibre pel qual escric aquestes ratlles, Montserrat Roig. A l'hora violeta d'aquell dia, però, vaig arribar puntualment a la cita. Vaig aparcar el cotxe davant de la catedral operística nostrada, el Liceu. L'aparcament en si ja era una venjança, perquè l'hora violeta no és l'hora de la guàrdia urbana, imposadament cobdiciosa, funambulesca, que feia poc m'havia metamorfosat el temps de comprar un diari amb una quantitat astronòmica. L'aparcament davant del Liceu, amb els llums de la façana encara encesos, reflectits damunt de la planxa del meu cotxe, era una venjança de la grua, encara més cobdiciosa. Ella, la grua, té necessitat de dormir i, semblava, una escriptora, no. Tan sols baixar de l'automòbil vaig ensopegar amb una Julia Roberts desmemoriada: s'havia oblidat del vestit elegant d'anar a l'òpera californiana i lluïa, és una manera de dir-ho, el vestit laboral. També havia perdut per algun racó Richard Gere i, per adobar-ho, havia confós la Madama Butterfly amb un Donizetti. Hollywood, com la nostàlgia, ja no és el que era. Una passa més i un mocador petit, blanc, amb puntes fetes a un coixí del Maresme. Un mocador que no havia caigut a l'arena de la Barceloneta propera, ans a l'asfalt de la Rambla. No hi havia dubte: era propietat de Luciano, de pavorosa veu i, imaginem, compte bancari. Quan acabés la meva feina, el meu esmerç aquell dia d'hora violeta, aniria a la seva recerca i l'hi donaria. Un tenor sense mocador petit, blanc, amb puntes d'un coixí del Maresme no és ningú, no pot acompanyar dos de pit ni aixoplugar essències d'eucaliptus, tan bones pels bronquis d'alta cotització internacional.
Sóc filla de l'aigua i dels còdols i dec el nom a l'islam que em va voler emparentar amb les ramles de les muntanyes de l'Atles. M'han trepitjat a peu i a cavall, 'han bombardejat i m'han foradat per fer-hi lloc als trens. M'han guarnit de flors i d'ocells, de llibres i de llums. He servit per servir el cafè i per fer d'aparador de les vanitats. He escoltat l'espetec de piules i de trets i el so coral d'alegries futboleres i d'aires democràtics. Sobre meu han passat reis d'Orient i Reis d'Espanya, toreros i milionaris, mariners americans i marietes locals. Barons i banquers, tenors i monges, bergants i virreines m'han convertit en el seu saló de rebre. I ja no parlo dels actors i actrius que he acollit, perquè en el meu decorat tothom actua d'una o altra manera. Sóc pacient com la terra i inquieta com la història. Em furguen l'entrecuix per fer-ne aparcaments intel·ligents i jo continuo immutable. Però a vegades n'hi ha prou amb una petita novetat, un rostre inesperat, una vibració diferent perquè om noti la tafaneria de l'aigua que algun dia vaig ser i acabi xuclant el nouvingut fins a domesticar-lo.
Així va passar un divendres del mes de maig de 1992. Havia estat una nit de festa per la cosa del futbol. El dia abans, les banderes del Barça acompanyaven l'equip i la seva primera copa d'Europa pels carrers de la ciutat. Retuda, em vaig donar la llicència d'una petita becaina abans que els de la Boqueria comencessin a fer-me pessigolles arrossegant caixes de peix i de verdures. Però la matinada va arribar de seguida i vaig sentir-me mirada de prop, agafada de la mà amb la pressió justa per notar-me acompanyada sense arribar a veure'm posseïda. Em va costar una mica saber que aquella sobtada expectació formava part d'una mena de complot. No era la mirada encisada del pintor, ni la llambregada ràpida del turista. Es tractava d'una mirada impertinent, d'aquelles que acaben fent un forat de filaberquí entre les celles. Una mirada resistent i inquisidora, que no baixava mai la intensitat i que anava cobrint tots els racons del meu territori.
L'Hotel Internacional és just davant del Liceu. Fa uns lustres, com a mínim un onze de setembre li van cremar la bandera espanyola que s'entestava a mantenir al pal, tot i que si més no la prudència i el sentit comú aconsellaven guardar-la al rebost, almenys aquell dia. Al balcó, tot de gent que té a veure amb aquest llibre: Agustí Carbonell, Jaume Fuster, Màrius Serra, Josep M. Espinàs, Isabel Martí, Joan Barril... Al bar, britànics amb samarreta, jugant a escacs, amb les mateixes pintes que gasten a Lloret o a S'Arenal. Aquests treballen construint l'hotel Arts. El televisor és encès però ningú no el mira. Hi ha sintonitzada TVE l. Hi passen una pel·lícula argentina: El profesor patagónico. Segons el diari, «en un tren que porta a Esquel, a la llunyana Patagònia, coincideixen un professor d'història, una mestra d'escola que és a punt de fer la primera feina i un cantant pop amb una aventura, que serà la primera decepció». Al menjador que hi ha al costat del bar, totes les taules són parades per l'esmorzar. Des del balcó, més enllà de la vorera central, el Liceu, i aquests fanals que hi tenen, a la façana, encesos. Quin orgull ser, com a contribuent, un dels que paga els milers de milions de dèficit d'aquest teatret que només visiten vuit mil persones l'any. Davant del Liceu hi ha les escales de l'estació del metro que pren el nom del teatre. Hi ha dues boques, una que acull els viatgers que van en direcció Montbau i l'altra els que van cap a la Zona Universitària. Són les mateixes boques que jo feia servir, de nen, per venir a veure les putes del Barri Xino. Hi venia als dotze anys. Encara que ara a molts els pugui semblar inconcebible, per un nen de pis, de Sants i introvertit, "anar a Barcelona" era una aventura. Hi anava amb por. La por la notava perquè un cargolí em destrossava l'estómac. Me'l destrossava sobretot quan s'obrien les portes del metro i començava a pujar les escales cap a la Rambla, aquesta mateixa Rambla que ara observo des del balcó de l'habitació 214. I ¿per què la por? Perquè mentre pujava les escales estava convençut que tothom s'adonava, que tothom llegia a la cara d'aquell noi de dotze anys el motiu pel qual baixava a l'estació del Liceu.
Altres indrets de Barcelona: