Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Una primitiva església reformada entre 1626 i 1634 va ser el punt de partida d'aquest convent dels agustins descalços. Va ser un dels pocs que no es van cremar el 1835. Després de la desamortització, l'església va passar a parròquia. Fou destruïda el 1937 i refeta posteriorment. Actualment el convent és la seu d'Arts Santa Mònica, una institució depenent de la Generalitat de Catalunya. A l'exterior podem llegir dos fragments de dietari de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà que tracten de l'arribada a Barcelona d'un elefant, exotisme extraordinari per l'època, i més, si tenim en compte que el baró va haver de pagar una pesseta d'aleshores per mig veure'l. A l'interior, escau la lectura del fragment de La papallona de Narcís Oller que narra l'episodi del bateig del fill de la Toneta, la protagonista.
Autor:
Narcís Oller i Moragas
Obra: La papallona , 1992
Obra: La papallona , 1992
I van eixir duent al mig la partera. I van entrar per la portella esquerra de Santa Mònica, i, amagant-se dins d'un altar fosc, on clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure la senyora Rita asseguda i la Madrona agenollada a l'altre cantó del temple, de cara a l'altar major.
Dos sagristans (un d'ells espolsant amb la irreverència de qui està fet a tractar la casa de Déu com a casa pròpia, l'altre afilerant i arrossegant cadires que grinyolaven en lliscar per l'enrajolat) i tres o quatre velles matineres, que estossegaven per racons invisibles, trencaven el repòs del temple amb discordants ressonàncies. La desmaiada llum d'aquella hora filtrant-se pels migrats finestrals del davanter, es reduïa a alluentar feblement l'estuc dels arcs de la nau i els caires de l'altar major, deixant les parts baixes embolcallades per la penombra transparent del crepuscle matutí. Destacava, no obstant, d'entre aquella misteriosa entreclaror, la capella baptisteri, immediata a la porta, i que, rebent llum directa i viva per sa finestra quadrada i vulgar com la d'una cambra qualsevol tenia, per tot ornament de ses parets estucades, una estampa petita dins d'un gran marc barroc i pintat de blanc. I la vista d'aquella mena de cambra de bany feia tal impressió de fred, que a la Toneta se li va estrènyer el cor pensant que allí dintre el seu fillet podia constipar-se.
El temps caminava emperesit. De tant en tant travessava l'església, a grans gambades, algun sacerdot, saludava el Santíssim Sagrament aixecant-se el solideu i fent una ràpida genuflexió, i desapareixia per la sagristia. I, a cada un que travessava així l'església, aquelles dones exclamaven, impacientades: «Aquest, aquest, serà».
Però el temps seguia gansoner, la llum del dia envaint majors espais, fent-se més remorós l'exterior; i la pobra mare, arraulida a l'ombra, es sentia defallir.
Finalment, eixí de la sagristia el senyor vicari amb sobrepellís i estola; darrera d'ell, un escolà. Totes les dones es van remoure. La llevadora i la Madrona es van parlar a l'orella i seguiren el sacerdot.
Obrí l'escolà el reixat del baptisteri, i, des del fosc recó on romania, la Toneta, amb llàgrimes de pena i goig barrejats, veié batejar el seu fill, sense l'acompanyament alegre d'aquestes cerimònies, dins d'aquella capella freda i enmig de sepulcral silenci.
Autor:
Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de Sastre VII. 1804-1807 , 1994
Obra: Calaix de Sastre VII. 1804-1807 , 1994
Dia 9 de novembre [1807]. Si no havem vist l'elefant, hem vist en esta tarda, a la vora del magatzem cremat de la Rambla, a la vora de Santa Mònica, al carro i caixa amb moltes barres de ferro en què anava dintre l'elefant, i les rodes gruixudes amb les llantes de ferro, com dels carros de conduir canons de gros calibre. Dita caixa pujava dos canes i mitja, pareixent com aquelles grans barraques fora del portal de Mar; [...] havent-se dit tenir l'elefant quinze palms d'alçada. L'hem vist en lo lloc a on queda custodit en la Rambla, en casa d'en Falcó, al davant del Teatre, al costat de l'ulleraire i rellotger Malla.
Dia 9 de novembre [1807]. Com se parla tant de l'elefant i se deixa veure dintre de la posada del Falcó, en la Rambla, davant del Teatro, hi he entrat amb lo doctor Josep Cases, i ficant-nos per allí dintre, donant una pesseta al cobrador pels dos; podent dir malaguanyada pesseta, puix que, del tal elefant, no n'he vist més que un bulto gros de color de rata sota d'un toldo, quan se movia, no figurant, amb tota ma ullereta a l'ull, bé la trompa, ulls, sí sols un poc les cames.
En quant amb la trompa, picava amb un martell, prenia un got de vi. Ja no fóra cosa de gavatx, per pispar-li a hom pessetes.
Com ja començava a fosquejar la tarda, sent un quart de sis, i altres que també es miraven l'elefant i no veien casi res, queixant-se així també, nos en hem cansats luego. I que hi vàgien quins i quines vulguen a veure l'elefant, quedant-ne ja satisfet de dit animalàs.
Autor:
Narcís Oller i Moragas
Obra: La papallona , 1992
Obra: La papallona , 1992
I van eixir duent al mig la partera. I van entrar per la portella esquerra de Santa Mònica, i, amagant-se dins d'un altar fosc, on clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure la senyora Rita asseguda i la Madrona agenollada a l'altre cantó del temple, de cara a l'altar major.
Dos sagristans (un d'ells espolsant amb la irreverència de qui està fet a tractar la casa de Déu com a casa pròpia, l'altre afilerant i arrossegant cadires que grinyolaven en lliscar per l'enrajolat) i tres o quatre velles matineres, que estossegaven per racons invisibles, trencaven el repòs del temple amb discordants ressonàncies. La desmaiada llum d'aquella hora filtrant-se pels migrats finestrals del davanter, es reduïa a alluentar feblement l'estuc dels arcs de la nau i els caires de l'altar major, deixant les parts baixes embolcallades per la penombra transparent del crepuscle matutí. Destacava, no obstant, d'entre aquella misteriosa entreclaror, la capella baptisteri, immediata a la porta, i que, rebent llum directa i viva per sa finestra quadrada i vulgar com la d'una cambra qualsevol tenia, per tot ornament de ses parets estucades, una estampa petita dins d'un gran marc barroc i pintat de blanc. I la vista d'aquella mena de cambra de bany feia tal impressió de fred, que a la Toneta se li va estrènyer el cor pensant que allí dintre el seu fillet podia constipar-se.
El temps caminava emperesit. De tant en tant travessava l'església, a grans gambades, algun sacerdot, saludava el Santíssim Sagrament aixecant-se el solideu i fent una ràpida genuflexió, i desapareixia per la sagristia. I, a cada un que travessava així l'església, aquelles dones exclamaven, impacientades: «Aquest, aquest, serà»
Però el temps seguia gansoner, la llum del dia envaint majors espais, fent-se més remorós l'exterior; i la pobra mare, arraulida a l'ombra, es sentia defallir.
Finalment, eixí de la sagristia el senyor vicari amb sobrepellís i estola; darrera d'ell, un escolà. Totes les dones es van remoure. La llevadora i la Madrona es van parlar a l'orella i seguiren el sacerdot.
Obrí l'escolà el reixat del baptisteri, i, des del fosc recó on romania, la Toneta, amb llàgrimes de pena i goig barrejats, veié batejar el seu fill, sense l'acompanyament alegre d'aquestes cerimònies, dins d'aquella capella freda i enmig de sepulcral silenci.
Altres indrets de Barcelona:
Indrets