Ateneu. Pati d'entrada

Quan el 1917 vaig tenir el gust...

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Retrats de passaport (dins Obra completa 17) , 1970

Quan el 1917 vaig tenir el gust d'ésser presentat al doctor Joaquim Borralleres (que era metge no dedicat a l'exercici d'aquesta professió) en la cèlebre penya de l'Ateneu, de la qual la seva sociabilitat i la seva tolerància eren l'ànima, Borralleres, que tenia llavors trenta-set anys, era un home de complexió plena, corpulent, barbamec, intensament pàl·lid, amb dos grans cercles morats sota els ulls tristos, crepusculars, i desproveït d'avidesa, que portava un barret d'ales bastant amples, coll planxat i alt i vestits invariablement blaus, d'una distinció perfecta. El barret i el coll dur, reminiscències del modernisme ja esvaït, foren substituïts més tard, arribada la primera postguerra, per objectes més còmodes i més democràtics. En aquella tertúlia, que fou, si no vaig errat, la cosa més divertida i apassionant que hi hagué a Barcelona en aquells anys, vaig fer el primer descobriment normatiu de la vida: vaig descobrir la complexitat. Tot el que havia après en el camp i en el poble, la Universitat — la sinistra Universitat del meu temps —, ho havia, en gran part, sofisticat. Havia sentit el perill de caure en el cretinisme general progressiu universitari. La tertúlia de l'Ateneu em féu un gran bé: em tornà als meus terrenys habituals. Una gran part de les persones i que ens reuníem, havent dinat i havent sopat, al voltant del doctor Borralleres, per prendre el beuratge que el vell Costa ens servia, érem molt fàcils de comprendre i de dilucidar. Altres — Pujols, Jardí, D'Ors, Fabra, Sunyer —, no pas tant. I potser el qui era més difícil de desentranyar era Quim mateix, que ara ha passat avall amb un estoïcisme i una obscuritat glacials.