Restaurant Pitarra

Autor: Frederic Soler i Hubert
Obra: Nit de lluna , 1886

Lo rellotger

 

Temps passat d'alegre història,

conhort dolç de la memòria:

¿Què et vas fer?

Goig de pau tan ben sentida,

ja no alegraràs ma vida

plascenter.

 

Lo record servo, com prenda,

de l'enjoiellada tenda,

del tresor,

gran per mi, d'acer i plata;

de la xica escaparata

plena d'or.

 

Amb amor recordo encara

los, de qui jo em creguí pare,

sers vivents;

sers vivents, perquè vivien,

quan de mi vida rebien,

per moments.

 

Cent remors a la vegada,

dins llur closca cisellada

de cristall,

com un sol, movent-se a l'hora,

eren veu alentadora

pel treball.

 

Bell eixam d'abelles riques

amb esmalts fetes boniques,

d'or i argent;

quants cops fóreu la dolcesa,

lo consol de ma tristesa

d'un moment.

 

Quan, del pèndol, la pausada,

lenta marxa acompassada

veia jo,

¡com me convidava a glòries,

com me duia les memòries

del temps bo!

 

Amb quant dolça senzillesa

tinguí jo per gran saviesa

lo lograr

veure, en lo menut rodatge,

lo que feia l'engranatge

deturar.

Autor: Conrad Roure i Bofill
Obra: Memòries de Conrad Roure (Recurdos de mi larga vida) , 2010

Entrant a la rellotgeria, a mà esquerra i darrera d'un aparador, hi havia la taula de feina, capaç per a tres operaris. En aquella època l'ocupaven el mateix Soler, un germà petit de l'escriptor Josep Feliu i Codina, que es deia Joan, i un operari francès.

Al llarg de la paret de la banda dreta i a l'alçada d'un metre del terra, hi havia una prestatgeria d'un sol tauler, en què Soler hi tenia col·locats alguns models de rellotges de centre i de xemeneia, representant vaixells, nimfes assegudes sobre una font, escenes de caça i d'altres que aleshores estaven de moda.

L'envà del fons de la botiga era de cristalls esmerilats, amb dibuixos transparents, fins a una altura de tres metres, i d'aquesta alçada fins al sostre era una paret d'obra, en el centre de la qual s'hi obria una finestra alta, que comunicava amb l'altell en què habitava Soler. En el centre de l'envà de vidre, hi havia un magnífic rellotge de pèndol, dels anomenats de caixa, que era el que servia de guia per a posar a l'hora de rellotges que omplien la botiga.

Al costat esquerre de les vidrieres del fons, s'hi obria una petita porta, també de vidre, que comunicava amb la rebotiga.

El sòl de la botiga era de rajola roja i les parets i el sostre estaven pintats d'un color clar.

A més a més del gran rellotge mencionat, que era de caoba, com els mobles, a la rellotgeria hi havia tres cadires, en una de les quals s'asseia Clavé molts matins, que hi anava a aquella hora per a llegir els diaris del dia.

Del sostre de la botiga penjava una làmpada de gas i davant la taula obrador hi havia dos altres llums.

Per la petita porta de l'esquerra ja he dit que s'entrava a la rebotiga, la cèlebre rebotiga de Frederic Soler, els amics del qual havíem convertit en lloc de tertúlia, en club literari, i era el lloc on ens recollíem per a no importunar amb les nostres converses i discussions els operaris i els parroquians que entraven en la botiga.