Plaça Reial (Gòtic)

Autor: Sempronio (Pseudònim de Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs)
Obra: Barcelona pel forat del pany , 1985

De l'antiga [Plaça Reial], referida a quan jo era petit, en con­servo una visió luxosa i romàntica. Els llums de gas dels porxos competien en il·luminació amb els aparadors d'unes botigues distingidíssimes i afavorides per la millor clientela. La plaça era, comercialment, un apèndix del carrer de Fernando. S'hi venien articles de la més òptima qualitat. Esmen­taré només les tendes que jo recordo: la casa de roba Camps; el «Bazar de los Andaluces», on va­ren comprar-me la primera capsa de compassos; la sastreria i camiseria Furest, a la cantonada del passatge Madoz; els magatzems «El Águila», que hi romangueren fins al final de la primera guerra europea; una botiga d'objectes d'art retolada «La Farola de Bronce», a l'angle on més tard s'establí el restaurant «Glacier»; la camiseria Bel; la farmàcia «El Globo», a la cantonada del carrer de Colom, que ens obsessionava, més ben dit, ens esgarrifava amb la llarguíssima i entortolligada tènia (cuc solitari) que, dintre d'un flascó d'alcohol, exhibia en un aparador. Faig punt per men­cionar 1'establiment que més ens atreia, la joieria i rellotgeria «La Isla de Cuba», que feia angle amb el carrer del Vidre, que va vers Escudellers. A la façana tenia un carilló (algú afirma que fou el pri­mer conegut a Barcelona) que assenyalava hores i minuts mitjançant plaques canviables. Tots estàvem una mica pendents de les hores en punt, i un o dos minuts abans de tocar volàvem a «La Isla de Cuba» per encantar-nos amb la successió de les plaques i el concert de les campanes.

I tornàvem als nostres jocs, al centre de la plaça, que era el domini de la quitxalla, a l'entorn dels parterres i de la vulgar font de ferro colat, car, com ja he explicat anteriorment, 1'actual font de les Tres Gràcies, per l'època que evoco, romania confinada al Poblenou. Mai no va arribar a ésser realitat el monument al rei Ferran el Catòlic que constava en el primitiu projecte de la plaça.

Cal subratllar que el singular episodi de la font suprimida i reposada és característic de la histò­ria del paratge, que durant cent anys fou un constant fer i desfer. Inacabables havien estat les peripècies registrades per la seva construcció, des de l'enderroc del convent dels caputxins, que ocupava el solar, fins a l'adopció del projecte definitiu, degut a Francesc Daniel i Molina, el gran arquitecte de la Barcelona neoclàssica. No és sorprenent, doncs, ni nou, que l'Ajuntament actual hagi volgut ficar-hi també cullerada. Donem gràcies a Déu que s'hagin salvat les al·ludides palmeres, concretament les de l'angle nord-est, les magnífiques washingtònies.

Autor: Osvald Cardona i Roig
Obra: Antologia Lírica de Barcelona , 1950

Plaça Reial

 

Com el record d'un temps tot just finit,

rejovenies la ciutat antiga.

Plaça silent! Si l'aire nou fustiga,

conserves el teu aire, recollit

 

dins el quadrat d'una porxada amiga.

I l'has deixat al teu jardí petit,

i al brollador, que sembla emperesit,

i a les palmeres, que el vent no fatiga.

 

L'aire se't perd endins dels carrerons;

per ells vindran infants plens de cançons

i els músics cecs tocant llur melangia.

 

I arribaran els polemistes vells,

i els grups de gent bescanviant segells,

i un dit de sol que a tots acaricia.

Autor: Xavier Moret i Ros
Obra: Qui paga, mana , 1997

Vista des de dalt, la plaça Reial ofereix un aspecte endreçat i racional: una gran esplanada rectangular tancada per una rengle­ra de façanes uniformes, amb una elegant successió de porxos, un parell de fanals antics dissenyats per Gaudí de jove, una font de­dicada a Les Tres Gràcies i vint-i-tantes palmeres escampades a l'atzar. A primer cop d'ull, qualsevol diria que és una plaça tranquil·la, una mena de museu a l'aire lliure on no hi passa mai res d'especial. Enganya.

La plaça —a tocar de la Rambla, del Xino i del port— té els seus moments de calma, però és, entre altres, coses, el centre d'un barri que sempre ha tingut tendència a flirtejar amb la vida marginal: un laberint de locals foscos on es trafica amb sexe i droga, de baralles que sorgeixen del no-res, de navalles a mitjanit, de bronques de borratxos, d'estrebades i corredisses. De mala vida, en definitiva. Però també seria un error creure que és només això.

L'encant de la plaça és que es tracta d'un d'aquests escassos llocs on hi conflueix tota mena de gent. No hi ha una única plaça Reial, sinó moltes places Reials i les faunes més diverses s'hi relleven en busca de protagonisme: filatèlics, traficants, famílies endiumenjades, noctàmbuls, aficionats al jazz, taxidermistes, bevedors de cervesa, flamencos de postal, desvagats, malabaristes, músics de carrer, numismàtics, estudiants, borratxos de tetra-brik, lletraferits, artistes, gitanos, expresidiaris, macarrons, enllustradors, pispes, bojos, maricones, indocumentats, ionquis, putes, turistes, jubilats, policies...

Autor: Xavier Moret i Ros
Obra: Zanzíbar pot esperar , 2002

Era l'hora de les guitarres i les palmes quan vam sortir a la plaça. Un gitano alt i prim —rostre xuclat, cos de ballarí i cabell negre i arrissat, llarguíssim— tocava amb poca traça al ritme que li marcaven les palmes de quatre amics asseguts en un banc, els culs al respatller i els peus al seient. Sonava fatal, però estaven embalats i no semblava que els importés gaire. Uns quants turistes se'ls miraven embadalits i els feien fotos. La caixa tancada de la plaça Reial feia que tot plegat ressonés com si hi hagués desenes de guitarres. Vaig pensar que, al cap i a la fi, era millor allò que la bogeria dels bongueros, capaços de passar-se hores i hores atacant un ritme monòton i eixordador. Ho anava a comentar a l'Alba, però em vaig adonar a temps que no estava per orgues. Va passar pel costat de la font sense ni veure-la i va enfilar cap a la Rambla a pas accelerat.

Autor: Xavier Moret i Ros
Obra: Zanzíbar pot esperar , 2002

Em vaig quedar a casa la resta del dia, disfrutant de la meva recuperada solitud i de l'espectacle habitual de la plaça, infinitament millor que qualsevol programació televisiva: la més variada fauna urbana tancada en una capsa de sabates de mida gegant. M'agrada la plaça Reial, potser perquè és l'única plaça uniforme, autènticament democràtica, de Bar­celona. Totes les cases són iguals, fetes amb motllo, sense esglésies ni edificis oficials que molestin o que decantin la balança cap a la monumentalitat. Alguns, com el dibuixant Nazario, il·lustre veí de la plaça, la consideren «la sala d'estar de Barce­lona»; altres, més tètrics, prefereixen comparar-la amb el pati de la presó Model. En qualsevol cas, està clar que la plaça és un món tancat, únic, on el temps sembla passar d'una manera diferent que a la resta de la ciutat.

Autor: Miquel de Palol i Muntanyola
Obra: El Jardí dels Set Crepúscles I (Frixus el boig) , 1989

Una nit de Sant Joan érem tota una colla que a les cinc del matí contemplàvem la celístia creixent a la Plaça Reial. De sota les arcades venia un guirigall de criatures que anaven de taula en taula cantant a ple pulmó i picant de mans; després passaven el platet. Vaig reconèixer immediatament el capitost de la companyia: era el meu amic Perico. Quan em va empaitar demanant-me la voluntat vaig veure que el temps no havia passat en va: ara devia tenir uns vuit anys i la vivor dels ulls potser havia augmentat, però vaig sentir que ja no li podia donar una tassa de xocolata amb nata i un parell d'ensaïmades, cosa que, d'altra banda, hagués estat difícil a aquella hora i en aquell lloc. Li vaig donar vint duros (que pels temps no estava malament) i li vaig demanar, ingènuament, si es recordava de mi. Ell es va girar sense dignar-se ni es­coltar-me: estava molt ocupat fent de capità dels col·legues, i van continuar la recaptació molt atrafegats. Vaig somriure, perquè m'havia arreplegat a mi mateix esperant un gest d'agraïment. Què et pensaves?, vaig dir-me, potser acabes de descobrir que després de tot no ets un romàntic sinó un filantrop frustrat, i el que persegueixes es satisfer els capricis de la voluntat.

La tardor següent vaig tornar a veure en Perico, però en circumstàncies ben diferents. Jo anava sol pel carrer Ferran, cap a la Plaça de Sant Jaume, i vaig trobar uns municipals amb el cotxe del llum blau. Entre ells hi havia en Ramon, discutint enmig d'un grupet de gent. En Ramon era del poble del meu pare, i ens coneixíem de tota la vida. Havia vingut a Barcelona a fer fortuna, i havia acabat fent de municipal; a les nits, ens vèiem per la ciutat amb relativa freqüència.

—Ei, Ramon, què hi ha de nou? —li vaig dir.

—Mira noi, ja ho veus —i ho vaig veure de seguida: havien empaitat un vailet, i vaig reconèixer en Perico. La situació era molt tensa.

El tenien amb els braços cargolats a l'esquena, de bocaterrosa contra el capó del cotxe, i un parell d'urbans escoltaven la història d'uns individus; resulta que a la dona li acabaven de robar el moneder pel procediment de l'estrebada, i l'acusat era en Perico, a qui entre en Ramon i un altre havien empaitat quan se'l van trobar de nassos en una cantonada. Tal com jo em temia, en Perico era un dels pillastres més coneguts per la policia, i tenia tots els números que li adjudiquessin el cas present.

Vaig parar l'orella. La cosa no era clara; no se li havia trobat res a sobre.

—Ho deu haver passat a un còmplice —va xisclar la dona tota sulfurada. Però immediatament va resultar que no havien vist el lladre gaire bé, i no estaven molt segurs que fos ell.

—No hi ha problema —va dir el cap de la patrulla—, ara ve amb nosaltres i després d'unes quantes hores ja veureu com ens contarà fins i tot el nom de la se va rebesàvia.

Aquesta perspectiva va decidir-me a intervenir.

—Ramon, aquest noi jo el conec, i ell no ha pogut ser, perquè fa un moment era amb mi.

Tothom es va girar, de no gaire bon humor, i va començar la discussió. En Ramon em va cridar a part, i em va fer prometre que un dia li explicaria les meves relacions amb aquell projecte d'Al Capone; per cert que l'actitud d'en Perico va ser extraordinàriament divertida; quatre mesos enrere no s'havia dignat a dir-me ni ase ni bèstia, i aleshores, conscient del que s'hi jugava, es va posar a cridar, sense que ningú no el pogués fer parar, que ja els nostres pares eren amics, que jo el coneixia del dia que va néixer i li havia fet de padrí, i que feia dos dies que estàvem plegats i no ens havíem separat (amb perdó de les senyoretes, però això és el que va dir) ni per anar a cagar. En Ramón em va advertir que si el deixàvem anar, en certa manera, quedava sota la meva responsabilitat, i vaig acceptar-la. Els que havien estat robats van quedar-se amb els municipals, omplint-los el cap sobre el moneder de la senyora i exigint un culpable, i en Perico i jo vam marxar carrer Ferran amunt.

—Tens sort que no hi havia proves definitives contra tu —vaig renyar-lo, quasi sentint-m'hi obligat, però per dins molt divertit amb la situació.

Quan vam ser a la cantonada va girar cua com un llampec, i de poc que no em desapareix; jo en aquella època era molt àgil, i com que tenia les cames més llargues que ell, i a més estava en for­ma, vaig atrapar-lo. El vaig agafar pel braç amb tanta força que hauria fet cridar un home ferreny, però en Perico estava fet a sensacions més dures. Em va mirar rient amb resignació, com qui pren paciència davant d'un importú.

—Pietat per l'últim dels infeliços, pel més trepitjable dels cucs —va xisclar histriònicament.

—Em sembla que almenys a mi podries dir-me si el moneder li has pispat o no!

El petit bandoler va obrir uns ulls molt ofesos.

—Jo? I ara! Com ho puc haver fet si  he estat amb tu tota la tarda?