Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1916, quatre navilieres s'associaren per crear la nova Companyia Transmediterrània, que connectava els ports de les illes Balears i Pitiüses, València i Alacant amb Barcelona, a part d'altres ports mediterranis o atlàntics. En algun punt de les instal·lacions de la Companyia podem llegir un fragment de memòria de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) sobre quatre imatges que conserva del port de Barcelona. Per la seva banda, Màrius Serra (Barcelona, 1963) inicia l'acció de la novel·la Mon oncle en l'ambient d'aquesta terminal abans que el protagonista s'embarqui amb el seu oncle cap a Menorca.
Del port de Barcelona guardo quatre imatges ben diferents. La primera, la de la joventut, és la de les arribades de les illes Canàries. Si arribava en un mercant, ho feia després de deu o més dies de travessia i atracava de matinada a prop del Portal de la Pau. Si arribava en un vaixell de línia —el Ciudad de Cádiz o bé l'Ernesto Anastasio— atracava, després de cinc o sis dies de travessia, en el Moll d'Espanya, que ara és el Port Vell. Recordo al capvespre el rellotge il·luminat en la petita torre que presidia aquell moll, mentre el vaixell lliscava suaument i a mi m'envaïa una inoblidable sensació de llibertat i emparança. La segona imatge del port són els vaixells de la Navy, la Sisena Flota, que patrullava per la Mediterrània en temps de la Guerra Freda. Per a la Barcelona franquista va ser un respir, una ràfega d'alegria: es podien visitar els vaixells, i no he oblidat l'emoció de pujar a les grans llanxes de desembarcament, en les quals uns amables mariners ens duien fins a dalt de l'impressionant portaavions. Els carrers i els cafès es van emplenar d'aquells nois vestits de blanc que van dur el jazz a Barcelona. També vam recobrar la figura del pràctic, sovint un capità retirat de la Marina que coneixia molt bé el port i que, quan arribava una nau de gran tonatge, l'anava a buscar en un petit falutx a la bocana i en prenia el comandament fins a l'amarratge.
La tercera és una imatge de maduresa, i correspon a unes altres arribades de Mallorca, on durant vint anys vam passar unes setmanes de vacances cada estiu. Hi érem tots, la Mariona i jo, la Mònica, la Joana i el Carles. Viatjàvem sempre en els ferris on carregàvem el cotxe amb l'equipatge. En sortir de Barcelona, de nit, i en arribar-hi, al matí, sempre ens acomiadava o ens donava la benvinguda, des del cementiri de Montjuïc, l'Anna, la filla morta l'any 1967. L'última imatge és del començament de la senectut: la mort de la Joana ha fet especials i més entranyables les vistes del port des del lloc del cementiri on ara reposa en companyia de la seva germana.
L'Escort es fica al pàrquing del port, Seguit de prop per un jeep negre. Alguns joves amb motxilla caminen cap a l'edifici terminal. Duen samarretes estripades i pantalons curts. El mar. Uns quants joves encorbatats els segueixen a distància. Amb les claus del cotxe en una mà i un maletí a l'altra. L'oficina. L'oncle somriu, assegut al davant de l'Escort. Se sent feliç. Els joves amb motxilla entren a la terminal. El nebot aparca prop de l'entrada. El jeep mes enllà. A la dreta del pàrquing ja s'insinuen dues cues de vehicles que esperen torn per embarcar. Una de vehicles pesants, que de moment tanca un autocar txec, i l'altra de cotxes. Els joves encorbatats obren els seus cotxes. S'acomiaden entre ells amb un gest. Són funcionaris que aprofiten el pàrquing gratuït del port. És la seva excusa per anar a treballar amb el cotxe. L'oncle i el nebot ja travessen el vestíbul. Una màquina de tabac que parla crida l'atenció del monjo. Observa encuriosit com un belga deixa de maltractar-la just quan cau un segon paquet de Kent. La màquina l'avisa que cau i li dóna les gràcies. Que cau. El nebot també s'hi acosta. El seu tabac, gràcies. S'ajup per recollir un paquet de Camel i torna a agafar l'oncle pel braç bo. Recolzat a la crossa, el monjo encara somriu. Les portes s'obren d'una batzegada. Mig centenar d'adolescents irrompen al vestíbul de la terminal, acompanyades de nens cridaners, mares, pares i algun avi. L'oncle i el nebot caminen. La gentada els envolta ràpidament. Una dona rossa crida el nom de la seva filla Jènifer amb veu potent. D'una punta a l'altra de la sala. El xivarri és cada cop major. Una professora d'institut repeteix calleu mitja dotzena de vegades. Cada cop perllonga més la e. La megafonia s'afegeix a l'enrenou. Una campaneta i avisos diversos. Arriben a cridar tres o quatre vegades una tal Alexia Cots. Els cambrers es demanen coca-coles entre ells. Els Canuts ja són dalt, asseguts en una de les taules del bar. El noi sua. Demana dues orxates i l'avisa que el deixa sol un moment. Ara torno, tiet. Vaig a les taquilles i torno. Va a contra corrent. En realitat, ja fa una bona estona. Davant la insistència de l'oncle, i com que no tenia ni idea de quant podia costar un bitllet a Menorca, li ha dit que s'aturarien al port i que ho preguntarien. Però a la Ronda la situació varia per instants. El que era una pregunta retòrica a la sortida 4 (Horta) s'ha transformat en una suposició lògica a la 6 (Vallcarca), en un fet plausible a la 13 (Can Vidalet) i en el desig fervent de tenir un parell de bitllets a la butxaca a la sortida 20 (Port). Les taquilles són prop del bar. Quan el Canut aconsegueix acostar-s'hi la llunyana inquietud sobre el preu d'un bitllet a Menorca pren una forma molt més precisa. ¿Els queden bitllets per a avui? Doncs en vull dos d'adult i un per al cotxe. Treu la visa i torna a la taula del bar, eufòric. D'aquí a tres hores marxem cap a Menorca! L'oncle somriu. Extasiat. Al seu voltant hi ha molt de xivarri. Tothom sembla preocupat, els uns per donar consells i els altres per defugir-los. La terrassa és plena de gom a gom. El monjo xarrupa l'orxata i el nebot fuma en silenci. S'hi passen una bona estona comentant la coincidència de noms. Cap dels dos no en coneix cap més, de Canut. Els fa gràcia. La gent ja ha començat a embarcar al vaixell. Desordenadament. Una mare busca la seva filla. Du una motxilla a la mà. La perspectiva de quedar-se-la sembla inquietar-la. Els cambrers fan broma amb les estudiants més desenvolupades. Especialment amb una rossa explosiva que no parla gaire. Els Canuts baixen a buscar el cotxe per posar-lo a la cua de vehicles per embarcar. Mentre ajuda l'oncle a pujar al davant, el noi sent una grinyoladissa notable al seu darrere. Un jeep negre surt del pàrquing com una exhalació. Cueja entre les places mig buides i s'incorpora al flux de vehicles del passeig sense encomanar-se a déu ni al diable. Però no perd el control. Desapareix Rambla amunt, mes enllà de Colom. El nebot puja a l'Escort i recorre els vint metres que els separen de la cua d'embarcament sense posar la segona. La bella conductora del jeep tornava fa unes hores de Vilanova força desesperançada quan li ha semblat reconèixer l'Escort del Canut entre els cotxes que omplien la Ronda del Litoral. L'ha seguit fins al port, ha descobert astorada que hi anaven els dos Canuts i els ha espiat com ha pogut a la terminal. Fins que s'ha assegurat que embarcaven cap a Menorca. Llavors ha buscat un telèfon i ha fugit.
Altres indrets de Barcelona: