Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Santa Maria està situada just al cim de la serra de Cabrera (1311 m) pel que es pot considerar un mirador privilegiat tant d'Osona com de la Garrotxa. L'edifici primitiu data del 1050, i va haver de ser modificat després dels terratrèmols del 1428. Va tornar a ser edificada el 1611 i modificada posteriorment el segle XVIII. De l'obra primitiva només en conserva dos absis.
Situats en qualsevol punt d'aquest mirador podem llegir dos fragments de les memòries de Jaume Collell (Vic, 1846-1932), una nota de dietari de l'excursió que Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997) hi va fer el juny de 1924 i un altre fragnent del llibre El Collsacabra de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1920-Barcelona, 2010).
La meva àvia materna era de Collsacabra. Si sapigués manejar los pinzells, la podria retratar amb exactitud minuciosa, perquè recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Se deia Rosa, i als seixanta anys de passa era de bon regent i prou forta per venir-se’n a peu de Can Toni Gros a Vic. Alta i ben plantada, faccions ben marcades, de color fermentós, llavis molsuts, ulls vius i un front espaiós noblement ombrejat per la llaçada del ret a l’antigalla. De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, lo seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot a l’hivern per la matança dels orelluts, i ademés sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga ella no hi estava mai: quan no havia de feinejar per casa, agafava la filosa i vinga filar madeixes de cànem, per fer-ne després eixugamans i algun llençol. Donava gust de veure-la, ajustat son cos ben revingut amb un gipó de vellut negre de mànega curta, amb la filosa al costat i fent giravoltar amb la llestesa de sos dits lo fus amb que el gat tot sovint venia a jugar-hi. Per fer saliva la vella filadora volia que jo me li posés al costat i li anàs peixent grills de taronja.
Les primeres cançons i rondalles, d’ella les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles ne sabia a centenars. Si a mi em recordassen totes, ne podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet, (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia y contar-me moltes rondalles havent resat lo Déu m’encoman.
En sent més grandet, als nou o deu anys, als estius m'enviaven mos pares a passar una temporada a casa l'oncle de l'Esquirol i a casa l'àvia en lo poblet rònec de Can Toni Gros, a l'entrada de les collades de Collsacabra; i allí, sota els cingles d'Aiats i de Cabrera, me vaig sadollar en plena infantesa de la vida del camp, de cançons escoltades a la vora de la Gorga o en l'inefable repòs de les fagedes, fins que m'entrava l'enyorament dels campanars de Vic, i l'oncle em tornava a casa, assentat a clot de bast, garlant i cantant amb els traginers de l'Esquirol.
La gent del Collsacabra puja a Cabrera en un tres i no-res. És una passejada, i es pot fer cantant o resant el rosari. Posats a la Rotllada, que és un dels accessos més freqüentats, la visita al Santuari es pot fer, si se surt d'hora, en un matí i tornar a casa a migdia. Aquests que podríem anomenar romiatges llampec —si no fos que solen dedicar-se precisament a demanar bon temps (i bona pluja) — surten, sovint, amb el capellà al davant, seguit dels escolans i del poble. Passen amb un rumor lleuger pels caminois de la muntanya i alteren un moment el color de les coses. La porta —estreta? — del cel és a dalt. S'hi arriba cantant i resant, a cops de respir i d'alegria. En dia clar, més que mai a la tardor, els horitzons són dilatadíssims. La terra pròpia no és mai un espectacle, ni Cabrera, per a nosaltres, un simple mirador. Molt més que això hi ha el rostre arrugat d'una petita i turmentada pàtria. Primer les masies de la vora, els camins que s'han passat de pujada, les ermites i els pobles de tot el Collsacabra, molt més planers, lliures i purs des de l'altura. Després les altres valls, el curs dels rius: el gran espesseïment torturat de les Guilleries, el trajecte encortat del Ter, majestuós al sol, de meandres rics, i a cada volta un poble, i el pla d'Olot i la Plana de Vic sàviament repartides, amb un ordre concret de seguretat i de confiança. D'extrem a extrem, el Puigsacalm i el Montseny, Montserrat i el Canigó, amb tots els Pirineus de rengle fins al Pedraforca, i de cap a cap en semicercle, la mar, des de les envistes de Provença al pla de Barcelona i al Garraf... Per a nosaltres això no és simplement un espectacle. Diríem, en canvi que allí mai no es fa de nit, car en la fosca i en el silenci, sota les estrelles o dins l'aïllament espès de la boira, s'intueix una presència que bleixa en el repòs i es comunica amb les altures. No hi ha separació entre el cel i la terra.
La pujada, que és molt ràpida, durà menys de mitja hora. Entre el calor, verament extraordinària, i la pujada, arribàrem al santuari morts de set i traient el fetge per la boca. La vista, pariona a la d'Aiats, però potser més bonica, és magnífica. Dins el santuari ens férem un fart de beure amb una barreja deliciosa que ens preparà l'ermitana i un altre de riure amb l'àlbum de les signatures. Després de menys de mitja hora de repòs, vam tornar al coll del Bram i, d'aquí, faldejant pel vessant llevantí el massís de Cabrera, i després, pel vessant de ponent de la serra, vam arribar en un altre quart a la Font Sorda, sota el coll de la Faja.
Aquí vam dinar. Cap a les quatre, o sia, quan ja acabàvem, el cel va anar posant-se malament i ens va saludar amb un ruixat, que durà poc. L'aspecte del temps, però, va continuar força lleig.
Altres indrets de Santa Maria de Corcó: