Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Museu Thermàlia de Caldes de Montbui és un centre dinamitzador de la cultura i la tradició termal de la vila. Està situat en un edifici medieval que fins als anys 70 del segle passat, feia la funció d'hospital i servei de banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior.Thermalia és la principal porta d'accés a la història i al present de Caldes de Montbui.
Thermàlia acull, també, un museu monogràfic de l'artista Manolo Hugué. En una de les sales que li són dedicades, podem llegir diversos fragments del llibre que li va dedicar Josep Pla (Palafrugell, 1897- Llofriu, 1981), ambientats al Mas Manolo, aleshores als afores de Caldes, on el visitaven amics i intel·lectuals diversos.
Em sembla que fou Josep María Junoy que ens parlà — fa anys — de les poesies que corrien de Manolo. A la Clapera, vaig demanar-li que me les digués. Em mirà un moment amb una fixesa impertinent, fent una mitja rialla, com si trobés la pregunta indiscreta. Després em digué que les havia oblidades. Tractà de donar-me una explicació.
— No en tinc cap de copiada — em digué —. El desordre m'ho ha fet perdre tot. Si no vaig errat, hi ha algú a París que ha tractat de recollir-les. Probablement, el meu marxant, monsieur Khanweiler, en té guardades algunes. Els meus versos són coses personals, que de vegades recitava als amics i alguns trobaven que tenien gràcia.
L'endemà vaig demanar auxili a Madame Manolo. Era a l'hora de sopar. L'escultor menjava amb els dits, amb una unció gòtica, una enorme plata fonda d'enciam lluent d'oli. Seia a taula amb els peus encreuats sobre els barrots alts de la cadira, l'esquena molt corbada, el barret negre sobre el clatell. Semblava una d'aquestes figures aixafades, dels altars, que aguanten una columna. Amb un braç abraçava la plata i amb l'altre espolsava l'enciam i en tocava les fulles tendres. Amb això, Madame Manolo, que era als fogons, digué un vers, sense girar-se. Manolo, amb la boca plena, en digué un altre. Fou com estirar una cirera. Això passava a quarts de vuit. A les dotze encara érem asseguts a taula, escoltant-lo.
Benet escriu: «Efectivament, la casa té una gran semblança amb el seu esperit. Les seves habitacions són amples i senzilles. La façana brilla entre les vinyes, i dos cirerers s'alcen davant de la porta, i tant per les proporcions com per la manera de les seves finestres, amb els postius de fusta exteriors, ens fa pensar en el Rosselló. Manolo és un home agraït: a Caldes es construirà una casa amb la fesomia de les de Ceret. Per altra part, el clima del Baix Vallespir és tan semblant al del Vallès que l'exotisme resultarà harmònic amb el nostre paisatge».
La casa esta situada en el repeu mateix de la falda de muntanyoles que resguarden, a nord, el pla de Caldes. Actualment porta el número 46 del carrer que porta el nom de l'escultor. Des de la casa s'albira un tros del meravellós paisatge del Vallès, amb el Tibidabo, blavís, tan fi a migdia. Paisatge de vinyes i d'oliveres, d'una fascinadora suavitat claríssima, de tintes delicades, transparents. A Prats, m'havia dit: «Necessito un paisatge més dramàtic que el de Ceret». Però aquest paisatge és visualment més dolç que el del Rosselló. ¿A quina classe de dramatisme es referia?
La definitiva instal·lació de Manolo en la seva casa de Caldes de Montbui obrí la porta a la seva època de maduresa. És en el període compres entre l'inici de la tercera dècada del segle i la seva mort quan produirà, d'una manera més seguida, el millor de la seva obra. A Caldes, fa la vida de sempre: comença a donar senyals de vida després del migdia. «Amb el pintor Sunyer –escriu Benet– anàrem un dia a fer-li una visita; hi arribàrem poc abans de les dotze del dia. Les finestres eren tancades i no era perceptible cap senyal de vida. Trucàrem amb força a la porta i Sunyer cridà perquè el sentissin: "Quina casa de pagès! ¿És que no heu sentit cantar el gall?" Després, el de sempre: el passeig, les visites, els amics, la discussió, el joc dialèctic o estimatiu permanent, esgotador per a tothom menys per a l'artista. Com sempre, treballa a la nit. Fins el 1941 no instal·la l'electricitat a casa seva. Fins llavors treballà amb un quinqué de petroli o unes espelmes. El progrés li fa basarda. El darrer amb qui parla és el sereno de l'arraval de Caldes, el seu últim interlocutor, l'últim cartutx per a cremar del dia, de la jornada pirotècnica.»
–Aquestes coses de l'avantguarda artística –solia dir– són més velles que els camins. Sempre em feren riure. Poc després d'haver arribat a París, en un restaurant em digueren que la persona que menjava a la taula del costat era Erik Satie. En aquell moment era el pontífex de l'art revolucionari. El que representava ha passat avall, com el cubisme, el surrealisme... com passaran avall totes les modes que s'iran inventant en els anys avenir. En el moment d'alçar-se de la cadira, Satie es posà un barret de copa flamant, magnífic. Vaig dir a la persona que m'acompanyava: «Si Satie és un geni revolucionari i porta aquest barret de copa, ¿ que no seré jo, que per tota roba interior porto exemplars del "Petit Parisien"»?
Altres indrets de Caldes de Montbui: