Can Tona. Porta lateral

Al mig de l'entrada de la cuina...

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Escrits inèdits I , 1989

Al mig de l'entrada de la cuina o d'altre aposento si n'hi ha de més gran en la masia, solen apilar, los mossos, en ample munt, si hi caben, les espigues totes de l'anyada. Quan és a jóc l'aviram, remuga a l'estable la vacada, i en lo corral mengen les ovelles, i el gos ramader que les vetlla va queixalejant, asseient-se al peu de la porta, lo crostó de pa moreno que son pastor li ha allargat del que ell menjava al barrar-la, los de la casa i del veïnat —pus [doncs] és costum antiga l'aidar-s'hi a tornajornals—, terra enllà, o en brèvoles posts, escambells, trossos de tió per seti, l'enrotllen [al pastor]. Cada u s'arreplegava amb los seus: los vells se n'anaven amb l'avi de la casa; los de mitja edat, amb lo seu fill; i mentres nostres mares s'asseien a prop de la mestressa i parlaven tal vegada de nosaltres, los ajogassats vailets, deixant la tova falda en què creixérem, amb més desig de joguinejar que de fer feina, ens aplegàvem entremig dels vells i de la fadrinalla per a fer contar rondalles als uns i cantar cançons als altres...;  i els fadrins, que com les abelles al sortir del rusc de matinada se deixen caure en les rebolledes de romanins o camps de fajol, s'asseien instintivament en la banda de les minyones, donant-los amb aire pagès i falaguer la bona nit... Tot tornant-los-el [el salut], elles rialloses los feien lloc a prop llur o els allargaven seti, i, a prop de sos mocadors vermells bellugant-se, les barretines semblaven poncelles encarnades d'una mateixa clavellina, que feia bellugar i moure lo mateix aire de l'amor.

Mentrestant los bovers diuen a l'amo lo tros que llauraren aquell dia, i li parlen de la collita que s'hi espera. Ell amb plaer en recorda les anyades més bones que hi vegeren sos ulls i els de sos pares, i repeteix amb plaer sos dits i adagis. Les velles, que s'adonaren del festeig de ses fioles amb lo mosso de la masia, se parlen a cau d'orella de son prometatge, tal vegada no somiat encara, i ja calculen quin diumenge començaran d'amonestar-se i quin dissabte podran tastar confits i tocar les arracades. Les noietes de pocs anys s'enraonen, al costat de ses mares, unes amb altres de ses joguines i nines duites [portades] de fira, del mocador de carmesí, de la germana gran. I... nosaltres passem l'estona, ara plorant, ara rient, abraçant-nos amics; nos tiram espigues uns als altres; eixordem a crits al trobar la vermella, i fem ressonar pels racons de la fumada cuina los crits alegres i gatzara.

L'un parla d'en Joan de l'Os, l'altre del Farell de la m[untanya], encara més valent, pus se'n duia sencers los pins a Barcelona; i d'aquí ve el que no pagàs dret lo carbó de rabassa. L'un conta les fetes de la bruixa de Prats; altre, la de Vall C;  i no manca una vella —potser que no sabia per experiència—  que recorda com les de Pedraforca surten a ballar a la nit de Sant Gil; i un de més ençà retrau los encantats [bruixots] del Gorg Negre i lo que amb ells passà a en Pere Mas. Pus veus aquí que, passant-hi una vegada, vegé un cabronet que en sortia i se li atansava com pera fer-li festes; ell que pensà: "Malviatge!, el pastor l'haurà deixat estar pel llop, al pobre cabridet"; se'l posà a l'espatlla. Lo dia que ens ho contava lo vell de la casa, a entrada de fosc, vegérem entrar los bocs del ramat que s'acorralava i acostar-se'ns manyacs. Podeu pensar: llançàrem un crit i, sens adonar-nos del pastor ni de les ovelles, correguérem a amagar-nos a sota l'escó, a on amb prou feines nos vèiem segurs, encara, dels encantats.