Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El riu Ebre passa per Benissanet mansoi i ample, la verdor s'eixampla a banda i banda en unes terres agraïdes que donen el bo i millor dels fruits. La importància del riu per als habitants de les ribes durant segles ha estat indubtable, el riu és vida i ha de seguir sent vida. Per això és oportú de llegir dos textos d'Artur Bladé Desumvila que validen la importància d'aquest lloc denominat l'Omplidor en el dia a dia de la gent de Benissanet durant els temps que encara no havien rebut la visita de la modernitat i el benestar.
Un home recolzat, mirant a Ponent, en el pedrís de l'Omplidor, té al seu davant, en primer terme, l'Aubadera, que és un bosquet d'àlbers i oms, de tamarius, joncs i herbes salvatges. Fa com una gran tofa verda i alta a la vora del riu. Aquesta vora està protegida per un pedrer llarguíssim, construït amb la idea de no deixar pujar el riu. En realitat, no serveix de gran cosa.
L'Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d'anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l'aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l'anarquia, la guerra, tot un món propici a l'exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!
Es pot dir que tota la vora de l'Ebre benissanetà és un camí divers i passejable. Algunes sènies arriben al mateix fil de l'aigua. De tant en tant es troba un canyar atapeït que belluga i canta, per poc vent que faci. Quan les canyes floreixen, treuen un plomall blanc i llargarut que fa pensar en aquell que portaven al morrió els soldats de cavalleria d'altres temps. I, de fet, un canyar florit té alguna cosa de regiment. Les canyes a la vora del riu són un autèntic exèrcit protector. Després, tallades, representen una matèria prima de gran utilitat. Els seniers les fan servir per a moltes coses: estaques per a les plantes d'enramar, encanyissats, galets de carbassa, canuts per a guardar llavors, etc. I els nois aprofiten les canyes per a fer turununus (flabiols), esclafidors, escopetes, punyals i milotxes.
El lloc anomenat l'Omplidor és —o era—, efectivament, un omplidor. Quan encara dins el poble no hi havia fonts, les dones de Benissanet venien ací a omplir els cànters i a rentar la roba. Un Ajuntament ric va fer construir aquesta mena de moll, de pedra i ciment, que arriba sempre arran de l'aigua per molt mínvol que el riu baixi. A cada cinc o sis pams hi ha encastada una grapa de ferro, a tall d'agafador. Sembla que abans de fer aquesta obra, una dona havia relliscat en el moment d'omplir. I, relliscar, per bé que no sempre vulgui dir caure, no deixa de ser perillós per a una dona.
A principis de segle, les benissanetanes encara anaven a buscar aigua al riu amb un cànter o dos. Un cànter dels que fan els canterers de Benissanet no és un pitxell ni un cantiret com els de Barcelona. És una mena d'àmfora panxuda (peu estret, broc rodó, ansa a cada costat) on caben, terme mig, setze litres d'aigua. Les dones, després d'omplir, retornaven a la vila, caminant lentament, amb un cànter dret sobre el cap i un altre contra el costat, sota el braç, tal com les mares duien també, en aquells temps, els fills petits.
Altres indrets de Benissanet: