Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situat a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants sud de les muntanyes de Bandolers i d'Eth Trau dera Esca. L'edifici actual, construït al segle XVI, segueix una línia renaixentista. La fundació de Montgarri sembla que es remunta als anys 1117-1119, quan, segons la tradició, va ser descoberta la imatge de la Mare de Déu. Els dies 2 de juliol i 15 d'agost s'hi celebren aplecs, molt concorreguts per part dels pobles d'Aran, dels Pallars i dels occitans de la vall de Vathmala. En diferents punts del santuari podem llegir textos de Jacint Verdaguer, Antoni Maria Alcover i Eugeni Casanova (Lleida, 1958).
Montgarre està situat entre la vall d'Aran i la d'Àrreu. És continuació del pla de Beret, on solen péixer a últims de la primavera 60.000 caps de bestiar, i més notable encara per dar naixement al Garona i al Noguera, que, separant-se en son bressol, se'n van a regar tan distints països. Aquest condueix a l'ermitatge i al poble a què ha donat nom, lo més alterós del Pirineu. Poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia.
Entre les dotze i una de la tarda d'ahir començaren a veure's baixar dels ports la gent de l'altra banda del Pirineu, que són los que, casi per complet, fan l'aplec. Los pastors se cobreixen lo cap amb un com solideu de drap blau que adornen de vegades amb un brot d'herba: vesteixen tricot blanquinós amb ribet negre i duen esclops amb una enorme punta cap amunt. Los pagesos van amb trajo de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons; porten sabates grosses i ben ferrades i un bastó llarguíssim, que saben rebatre quan los convé. Algunes barretines vermellegen entre les boines i els casquets, i entre elles alguna de llarguíssima plegada amb dos dobles al cim del cap.
Les dones van vestides amb robes virolades, com en tot país senzill, i les franceses se distingeixen de les espanyoles pel mocador enrotllat al cap a manera de capçana. Les de Mamalé [Betmala] usen un trajo verament d'Edat Mitja: vestit negrenc i esporret amb davantal groc, nuat amb llargues i amples cintes del mateix color, corbata senzilla, blanquinosa i florejada, una caputxeta molt petita al cap, que els cau poc més avall del coll, i damunt una espècie de còfia vermella. Les dones compareixen amb lo cistell al braç; los homes duen la berena penjada al bastó.
De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, i després al reverend administrador, que els rep a la porta de la rectoria davant una taula coberta amb un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoina per la Verge, un li fa ofrena d'un gros formatge (n'hi he vist pesar de 29 lliures), l'altre una ovella o un crestó, que mena a remolc per una banya. Per cada almoina se'ls dóna una mesura de vi, present que a algú li semblarà estrany, no sabent que vénen de passar lo port per llarg i dolent camí, en lo fort de l'estiuada.
Se canten després les vespres solemnement i es va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors i pagesos, que s'hi encomanen; als boscos, que l'ombregen; als prats, que refloreixen per oferir-li millor catifa; a les muntanyes verdes i al cel asserenat. Com ressona de pineda en pineda l'himne Ave Maris Stella! Com responen lo riu i la boscúria amb sos remors, los aucells amb sos càntics i la naturalesa tota amb batements d'alegria, com si li tornàs a eixir lo sol! La santa Imatge visita el pedró a on fa segles un bou la descobrí, i se'n torna en triomf a la capella.
A la nit, a les dones se'ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores amb himnes i càntics a la Reina dels Àngels. Moltes passen la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge que es deixa vora el presbiteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana.
A trenc d'alba se diu missa, combregant en ella casi tothom, i com un eixam d'abelles al sortir en aquella hora del rusc, se'n van, quiscú per son cantó, girant-se encara des de les serres per despedir-se una vegada més de sa patrona de Montgarre, que no veuran fins a l'any que ve.
Camina caminaràs, sempre amb la bona companyia del Noguera, enfilam una vall estreta i mos trobam davant les cases de Montgarri: una mica de vila, devers una dotzena de cases, modestíssimes, que es cremaren fa uns quants anys i les renovaren. Set o vuit minuts més enllà, hi ha l'església i l'hostal, de molt bona construcció, sobretot l'església. Això ja varia d'aspecte, ja demostra més força i més cabals; ja som a una altra regió, la Vall d'Aran. Ja som sortits del territori de llengua catalana; ací ja parlen aranès, un dialecte gascó. Som a 1.645 metres d'altura, com qui no diu res.
Davallam a l'hostal, que és gran i fa bona cara; comanam el dinar, i cap a veure el Sr. Rector, veiam si estudiam una mica l'aranès, que, si no ens interessa directament pel fi de l'actual excursió filològica, prou que ens interessa en absolut. Justament el Sr. Rector no hi és. Mos ho diuen son pare i una germana, i prou greu que els sap que no hi siga. Ells són aranesos, però mos parlen en pallarès, que diuen ells; és a dir, en català. Tots els aranesos el parlen, i els qui saben lletra, parlen també el francès i el castellà. An el pare del Rector li explicam la nostra cosa, i aquell sant home s'ofereix en tot i per tot. Mos proposa d'anar a les cases de Montgarri, si desitjam sentir parlar aranesos il·literats i ja som partits cap allà. Al punt hi som.
Mos aturam davant una caseta, que hi ha una dona asseguda an el portal amb un minyonet de mamella damunt la falda i tres o quatre que es bolquen dins la pols i bovegen i boten com a cabrits. L'escometem, i tac! arriba el seu home, molt trempat. Coneixen i respecten el pare del Sr. Rector, que els diu de què se tracta. Tant ell com ella, mos parlen en pallarès, però nosaltres els feim parlar en aranès. Com l'home ens veu llapis en mà i llibreta oberta, ens demana què volem fer. Com sent que és per escriure les paraules araneses que mos diran, se'n riu, perquè diu ell que l'aranès és tan embuiat que no es pot escriure. Com veu que escrivim les paraules que mos diu, no se'n pot avenir, i mos pren la llibreta per veure amb quines lletres escrivim. No ho acaba de creure, que allò sien paraules araneses escrites. Mos hi pegam una mitja horeta, i, com creim tenir alguns punts de vista capitals, mos despedim d'aquella bona gent, fent-los grans mercès de la seua dolça amabilitat, i giram en coa cap a l'hostal a dinar, agraint també amb tota l'ànima an aquell bon pare del Sr. Rector el bon servei que ens ha prestat.
Candida i Tòn, els darrers habitants del malfadat Montgarri, van voler resistir en aquells cims de mala petja i ho van pagar amb una fi terrible. Feia mesos que el matrimoni no es podia moure de casa, perquè allà dalt a l'hivern la vida es fa impossible. Ella va caure molt malalta i, mentre agonitzava, el marit va haver de baixar, enfonsant-se en l'oceà blanc i ferint-se pels estimballs, a cercar el metge a Salardú. Aquella nit, un temporal com no se n'havia vist mai cap va sepultar el món. Les volves van caure dies i dies amb una constància rabiüda, i el torb no va parar de bramar. El metge deia que era impossible pujar-hi i, finalment, Tòn va enfilar sol el camí de tornada un moment en què el cel va obrir una escletxa i el vent va callar. Quan va arribar, va trobar una imatge dantesca: la seua dona era morta i el cadàver estava rosegat pels gossos i el bestiar, que van entrar a casa quan se'ls va acabar el menjar. Cortines, estovalles, coixins... tot havia estat devorat pels animals afamegats. Va traure la pobra Candida per una finestra, perquè la porta era invisible sota la massa gèlida, i la va haver de colgar a la neu perquè era impossible arribar a la terra. Allà la va deixar, amb a penes un respons, perquè el temporal es va desfermar de nou i corria perill de quedar-hi atrapat amb temperatures glacials.
Ai, Montgarri! el poble més bell de la Vall d'Aran, però també el més encimbellat, el més apartat i el més malastruc. L'únic abandonat. Qui havia de viure allà dalt? Sense carretera, sense electricitat, lluny de tot arreu, més a prop de la congesta i el llamp que de cap rastre humà. La mort de Candida no va ser més que la culminació d'una història de penúries i malvestats en el lloc més esquerp del difícil Pirineu, en un temps —no tan distant— en què les muntanyes eren un territori inhòspit i desconegut.
Altres indrets de Naut Aran: