Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Coll de muntanya situat a 2.072 metres d'altitud entre el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran, que uneix els pobles de Salardú i València d'Àneu. La seva gran alçada i el fet que actuï com a porta d'entrada per a les depressions atlàntiques cap al vessant sud dels Pirineus fan que tot sovint hi faci mal temps. A l'hivern, el port roman tancat força dies a causa de la gran acumulació de neu i al perill d'allaus que poden travessar la carretera des de les muntanyes properes. Antigament, amb el port de Viella, era un dels pocs passos de muntanya que permetien arribar a la Vall d'Aran, a peu i amb corrues d'animals i mercaderies. L'ermita i el refugi de la Mare de Déu de les Ares, al vessant pallarès, era un punt estratègic de descans i refugi, en casos de mal temps. A principis del segle passat es va obrir un vial de terra, apte per al trànsit rodat, que amb el temps ha acabat esdevenint part de la carretera C-28. La panoràmica cap al massís de la Maladeta és esplèndida. En qualsevol dels punts on tinguem una bona vista de la Vall d'Aran podem llegir un text de Pep Coll (Pessonada, 1949) que narra la història d'un carter que va voler desafiar el mal temps d'hivern que feia que el port restés tancat.
«Al port i al molí, de bon matí», adverteix un vell refrany pirinenc. Si el port en qüestió era el de la Bonaigua —conegut també com a port de Pedres Blanques o del Pallars— encara se n'havia de ser més, de matiner, ja que la travessia es feia interminable. La distància entre els pobles més propers de cada banda (Tredós i València d'Àneu) no solia baixar de les cinc hores. Amb tot, com que la collada és més baixa que la del port de Vielha i és relativament a prop de viles importants com Esterri, disposava d'un bon camí de ferradura, per on entraven a la vall la majoria de productes indispensables com el vi i l'oli de la Conca de Tremp, la sal de Gerri o les notícies d'Espanya.
Al cor de l'hivern, el port estava tancat a causa de la neu, almenys per al pas de les cavalleries, les quals es veien obligades a remuntar la Garona fins al Plan de Beret i llavors, anar seguint la corba que traça la Noguera. La marrada de Montgarri multiplicava per dos la drecera de la Bonaigua. I encara gràcies, que segons com anava el temps, ni aquesta possibilitat hi havia de sortir ni d'entrar a la vall pel cantó del Pallars.
No passa cap any que a la Bonaigua no hi hagi una desgràcia, constataven els cronistes de cent anys enrere. Desgràcies provocades la major part de camins per un canvi sobtat del temps (la boira i la neu que esborren el camí o el torb que arremolina la neu i te la llença als ulls), però també per l'atac de bandolers emboscats a la Mata de València; en fi, per una simple torçada de turmell et queia la nit a sobre i se't cruspien els llops. La víctima podia ser qualsevol: un traginer, el correu d'espardenya, carrabiners que vigilaven la frontera o bé capellans que anaven o venien de la capital del bisbat.
Un dia de finals de gener de l'any 1843, el xicot que feia correu enfilava a trenc d'alba les primeres rampes del port. Després d'una tongada de mal temps que havia obligat el correu a quedar-se a casa, avui feia un matí esplèndid. L'aire era quiet, el cel sense cap núvol i els primers rajos de sol mirallejaven damunt un sostre de neu puríssima, sense trepitjar, que amagava el camí.
—Avui tan clar i espurlent i aquestos dies passats tan negre —pensava l'home—. Sembla mentida que aquest port maleït pugui fer tants canvis.
Tot d'una va sentir un soroll agradable, com el crit d'un ocell. Però no era cap ocell, sinó els renills d'una mula que agonitzava mig colgada de neu.
—Si hi ha el cavall també hi pot haver el genet —va sospitar el carter, veient que la bèstia duia la sella a l'esquena.
Va mirar pels voltants i de seguida va descobrir un altre animal i després un altre, tots dos morts i amb la sella posada, i més enllanet, una estesa de cadàvers amb uniforme, alguns encara amb els fusells a les mans. El xicot va comptar vuit carrabiners, entre ells un capità, i una dotzena de cavalleries.
«¿Quina mena de batalla s'havia lliurat en aquella costa?», s'hauria preguntat qualsevol foraster. «¿Amb quina banda de carlins, o potser de contrabandistes o de malfactors, tant li fa, amb quin exèrcit s'havien hagut d'enfrontar els guàrdies perquè en la lluita resultés mort el destacament sencer, i en un indret tan obert, a poc mes d'una hora de Tredós?».
L'home de la vall, que coneixia el mal geni de la muntanya, no s'ho va preguntar. Sabia que el torb és l'enemic més traïdor que existeix sota la capa del cel, que quan ataca de cop i de forma inesperada, no hi ha armes que valguin. El missatger no es va entretenir gaire contemplant aquell horrible camp de batalla, il·luminat per un sol que enlluernava. Quan es va haver assegurat que no hi havia cap més cadàver, va girar cua sense presses cap a la vall. El tràgic missatge que havia de comunicar a la gent de Tredós li pesava més que no pas el feix de cartes i paquets que duia a l'esquena. La notícia, que només ell sabia, era més esfereïdora, més important per a la vall, que totes les que duien els diaris que feia una setmana s'esperaven a l'oficina d'Esterri.
Altres indrets de Alt Àneu: