Sanatori

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Obra: Imitació del foc , 1991

En la meva mort

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

Autor: Salvador Espriu i Castelló
Obra: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres poetes , 1957

A Barcelona, a començaments d'octubre de 1930, a la Universitat agitada d'aleshores, vaig conèixer un noi mallorquí, de Ciutat de Mallorca, que es deia Bartomeu Rosselló, un nom i un cognom normals i fins i tot vulgars a la seva illa. Ell solia assegurar que ens havíem conegut uns mesos abans, durant els exàmens del Batxillerat Universitari, però d'aquesta primera topada jo no en guardo cap record. De seguida ens vàrem fer amics. A ell i a mi ens agradava molt parlar, i durant els anys universitaris, fins a la seva llicenciatura, pel juny de 1935, les nostres converses no varen tenir fi ni compte, al pati de Dret i a moltes altres bandes, dintre i fora de la Casa, ja sols, ja amb altres companys, nois i noies d'aquell temps, el destí dels quals ha estat, naturalment, molt divers. Parlàvem de tot i amb una absoluta llibertat, tal com es propi dels joves i característic de la nostra vida, però em penso que amb les nostres esmolades llengües no férem mal a ningú. [...]

A finals de novembre, comença a trobar-se malament i a principis de l'altre mes s'ha d'allitar. Ningú de nosaltres no en fa cas. Es parla d'una gàstrica, d'un refredat rebel, d'una infecció benigna. És admirablement atès, a la Residència d'Estudiants, pel seu gran amic Eduard Valentí, que també s'hi trobava, i per una jove metgessa, la doctora Pellicer. A les acaballes de desembre és diagnosticada una granúlia, i ens comuniquen de sobte que no té remei. Intervenen Miquel-Àngel Marín i Antoni M. Sbert, i és portat, quasi moribund, al sanatori del Brull, on mor el dia 5 de gener de 1938, a les primeres hores de la tarda. A la nit, el vàrem vetllar l'Amàlia, en Valentí i jo, vinguts de Barcelona amb el Dr. Carles Riba i Joan Bayo. Recordaré sempre els trets del darrer sofriment a la seva cara i, a la llar de l'estança on vàrem passar unes inacabables hores, les "ombres esvalotades" del foc, com aquelles que ell havia cantat en el seu primer poema.
El vàrem enterrar al matí següent en el cementiri del Brull, on el seu cos encara espera el trasllat a la seva illa, prop de la seva gent i de la mar.

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: El vel de maia , 1975

7 gener [1938]. Quan acabava d'escriure a Salvador Espriu dient-li que aniria a veure el poeta Rosselló-Pòrcel al sanatori del Brull (on el van traslladar, molt greu, el 31 de desembre), llegeixo la ressenya d'una conferència d'en Riba en la qual s'anuncia la mort del jove poeta. Em quedo sorprès i aclaparat. Era un minyó fi, educadíssim, un líric delicat; fins el seu conceptisme, quan en feia, era extraordinàriament agradable. Encara sembla que el veig al llit, fa un parell de setmanes, interessant-se pel meu llibre de versions de l'anglès, editat per iniciativa seva.