Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça que Viladot en el seu text qualifica d'insignificant, és petita i acollidora. Indicada, doncs per llegir-hi una evocació en què apareix en Ramon Escolà, l'home coix, conegut de l'escriptor perquè es va passar la vida despatxant a la farmàcia Viladot. També escau llegir la biografia sintètica del Joan dels Cargols, un altre personatge popular d ela vila. L'om que presideix la plaça ha estat renovat diverses vegades però el nom de l'indret ha perdurat a través dels segles.
Et puc ben assegurar, Urc, que de bona gana em quedaria a viure en aquesta plaça tan insignificant. Potser perquè a cops necessitem sentir-nos abrigallats encara que no sabem ben bé per quines coses. Saps, Urc, durant aquest circuits nocturns, allò que tu i jo fem és reinventar el poble. Potser perquè, fet i debatut, només existeix allò que som capaços d'imaginar. Embolcallats, per tant, per la falòrnia. On deu parar, Urc, l'om primigeni que atorgà identitat a aquesta placeta? Per descobrir-ne la màgia caldria que despulléssim els mots fins a convertir-los en l'essència que els origina. Munyir l'escriptura, aprimar-la, bufar damunt els significats immediats i descobrir la memòria de la significació primerenca. No és aquesta la feina dels poetes? Urc no em fa cas; corre d'un indret a un altre sense atendre la meva esma. L'Urc més que mai, té una nit iconoclasta. [...] En una d'aquestes cases, Urc, hi havia viscut un home coix, amb una fesomia que recordava la de Sòcrates, i que sempre feia flaire de farmàcia. Coix com era, una vegada el van venir a detenir vint-i-cinc guàrdies de la república. Quan es produeixen aquests actes, on rau la força, Urc? En els fusells, en les idees? I quan les idees es tornen dures, tossudes, inflexibles, no creus que es converteixen en una mena de fusells terribles?
El Joan dels cargols
Deien que no hi era tot, que era boig. I ho deien perquè passava pels carrers fent rodar el bastó i parlant tot sol. Mentrestant somreia amb una cara de nen de quaranta anys.
Un dia va desaparèixer: se l'emportaren a Sant Boi. Passats uns quants mesos tornà al poble. De bell nou, el vam poder tornar a veure passar pels carrers. Parlava tot sol i feia rodar el bastó, però ja no somreia.
Al cap de pocs dies, unes setmanes a tot estirar, va morir de tristesa, potser cansat de simular molta salut, perquè si no hagués estat així, qui sap si no l'haurien tornat a tancar.
Altres indrets de Agramunt: