Davant ca la Vila

Aquesta és una plaça perfecta, Urc.

Autor: Guillem Viladot i Puig
Obra: Itineraris interiors , 1992

Aquesta és una plaça perfecta, Urc. El que passa, és que la tenim tan vista que gairebé no la veiem. Però a aquestes altes hores de la nit, o potser de la matinada, i quan no hi ha cap cotxe al carrer, aquest esdevé un espai exquisit. Mentre l'estic contemplant des d'un pedrís de Ca la Vila, m'imagino que James Joyce i Samuel Beckett hi haurien pogut passejar amb el mateix silenci que els acompanyava per les vores del Sena, a París. Per dialogar, estimada Urc, només cal silenci i saber escoltar. Escoltar allò que existeix i que batega mes enllà de les paraules. Perquè no t'ho creguis pas que amb els mots es pugui aconseguir la possessió de la realitat. Només el silenci pot assolir aquest tros de realitat que se'ns escapa. Aquesta plaça, Urc, ha estat testimoni de grans esdeveniments històrics. Les pedres de Ca la Vila podrien parlar de reis, de presidents, de revolucions, de lluites polítiques, de batlles que  han  imposat  l'arbitrarietat  de  la  seva autoritat... Perquè el poder sempre és arbitrari, o sigui que depèn de l'arbitri, això és, de preferir una resolució i no una altra. I el temple parroquial, que a aquestes hores sembla bastit amb transparències ambarines, una barreja de nacre i mel, ha estat, pel seu compte, paradigma triomfant de la fe secular. No saps quin m'impressionarà més de tots els actes religiosos que s'hi han celebrat, en aquesta plaça? Les tres reverències que les banderes i estendards feien la tarda del Corpus Christi davant del Santíssim. Era l'acatament del poder davant del Poder. Una exaltació i humiliació del domini davant el Predomini. Els manadors  que ara fan les lleis, per què l'han esborrat dels calendaris de les commemoracions? És bona aquesta dessacralització, Urc; aquest allunyament del sagrat, és a dir dels emblemes sants que intenten de conduir-nos, a la seva manera, cap al misteri? El professor Oró, un dia, ens deia que tot allò que existeix abans de l'hidrogen, és misteri. "Jo, almenys, no en sé res...", confessava amb humilitat de savi. En aquesta plaça, Urc, s'hi han celebrat els carnestoltes, els tres tombs, les cucanyes... Urc, de sobte, s'aixeca i fuig, però torna i alça els ulls cap a les arquivoltes del temple i es fixa en els nius de les orenetes que ja formen part de les brodadures esculpides pels picapedrers del romànic lleidatà. Una ve­gada, un arquitecte saberut, els féu destruir tots perquè volia les arquivoltes netes...  Destruïren nius i cries... L'art no pot ser el contrari de la naturalesa. Urc es torna a seure prop meu com si li interessés força tot el que rumio.