Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest antic monestir benedictí està situat en un planell entre les roques de Busa a ponent i les de Taravil a llevant. El nom li ve de la proximitat d'un dels graus dels cingles per on es pot pujar al pla de Busa i les ruïnes dels antics edificis romànics. Es tracta d'un magnífic exemplar romànic llombard, refet a la segona meitat del segle XII, d'una nau i tres absis, amb el cimbori vuitavat sobre el creuer, sostingut per quatre petxines, i en què els absis acaben amb arcuacions cegues però sense les bandes. Va ser restaurat els anys 1956-1958. Situats en qualsevol punt en què es domini l'edificació, podem llegir una prosa de Lluís Guerrero (Solsona, 1950) que en recrea la descoberta paisatgística i històrica que en féu en una nota de dietari de 1971.
Sant Pere de Grau d'Escales, 10 de maig de 1971
Remuntant el riu Aiguadora, tresco per un corriol que el voreja. Tant travessa horts com boscos, acompanyat per les truites que veig entre saltirons del corrent. Remor d'aigua i d'oratge entre brancam de pins i fragància de timó. Una llarga rua verda, esponerosa i deserta.
Tot d'una el paisatge s'obre i el riu passa sota el pont de l'antiga escola de la Valldora, tocant Sant Llehí. Més horts, can Ambrós, can Guirra, molins antics en què ressonen entre grills, cigales i alguna lloca, les veus distants de gent d'ara o d'un passat remot.
Segueixo i el camí es fa més ample i rost. Entro en un engorjat ombrívol, cada vegada més alt sobre el riu, que s'endevina només pel so entre un gran caos de roques despreses dels espadats de Busa. Lloc orc i frescal, amb cucut i rossinyol.
La via baixa de nou i s'abraça l'Aiguadora entre prats amples, joncs i argelagues florides, sota la gran cinglera de Sant Mamet. Cel serè presidit pel esparver. Sóc al pla del Salnitre. La tradició diu que en aquesta geografia esquerpa hom pot albirar set campanars i, qui els vegi, pot trobar la campana d'or. Per més que miro amb esguard històric, només n'intueixo sis; cerco el setè i, finalment, penso que el que manca sóc jo mateix, i que el tresor és dins meu; és el confort que dóna posseir temporalment la bellesa d'aquest paratge recòndit.
Deixo enrere aquesta contemplació i, poc més enllà, sorgeix imponent, entre petits prats esglaonats, integrat en la natura, el monestir de Sant Pere de Grau d'Escales, abans canònica agustiniana, ara romànic llombard del segle XI. La seva història és llarga, des de molt abans d'aquest edifici, fins moments molt més propers. Una història torturada com els penyals que l'envolten.
El veig d'escorç, des de prop de la bassa que trobo davant; s'hi reflecteix amb tota nitidesa, amb cel i núvol erràtic. Intemporal. M'hi acosto i unes granotes salten a l'aigua: sobtadament s'ondula, es desdibuixa l'abadia i em sembla veure al seu costat el vell prevere Magnulf, el fundador, collint cols l'any 913. Es desfà l'encanteri i la quietud s'imposa.
El monestir i les ruïnes de les construccions monacals romanen en el silenci de Déu. Prop hi ha un congost amb restes de la resclosa medieval, un petit espai vorejat de corones de rei, orelles d'ós i petjades de dones d'aigua.
Altres indrets de Navès: