Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situats dalt de la torre de l'ascensor que comunica el Canyeret amb el pla de la Seu, amb una magnífica i generosa panoràmica sobre la ciutat de Lleida i tot el Segrià i comarques limítrofes, podem llegir el poema "Molt lluny d'aquí", de Màrius Torres, un poema de Josep Estadella que canta l'expansió de la ciutat medieval cap al pla i l'horta i un fragment de Josep Vallverdú que descriu més o menys el trajecte que hem fet nosaltres però quan Lleida era lluny de la renovació urbanística i social que ha sofert aquests darrers anys.
Molt lluny d'aquí 12 de juny, 1939
Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Aquesta ciutat
Aquesta ciutat
tan bruna i alegre
que Déu ha posat
a vora del Segre;
aquesta ciutat
que, en créixer, ufana
d'un puig ha saltat
a baix a la plana
i, ardida, rompent
la cursa retorta
del riu, tot rient
s'escampa per l'horta;
aquesta ciutat
que per ésse'un dia
refugi preat
de la pagesia,
té trulls pels carrers
i porxos amables
i tebis cellers
i càlids estables,
i té carrerons
de cases menudes
amb típics balcons,
façanes ventrudes,
i vora els portals
té rònecs pedrissos
on diuen llurs mals
vells enyoradissos;
aquesta ciutat
que al puig on s'enfíla
té un gràcil posat
de flairosa vila,
amb rogles de gent
tothora de gresca
jugant i prenent
el sol o la fresca,
quan és baix al pla
tot d'una s'arbora
creient-se que es fa
de sobte senyora
i es posa capell,
la carn s'emblanquina
i es penja un joiell
al tou de la sina!!
Aquesta ciutat
costaruda i torta
que Déu ha posat
al centre de l'horta
entre l'abundor
de les nostres eres
i la serenor
de les masoveres,
oh, sí m'escoltés
que fóra bonica
vestida no més
de pagesa rica!
Les noves avingudes confereixen a la ciutat, pel cinturó exterior, aquesta mobilitat i aquesta inflamada iridescència que el trànsit automobilístic produeix: part dedins, els carrers comercials, paral·lels al riu, esdevenen presos d'una altra mobilitat, la de la gent, com a qualsevol altra ciutat mercadana, on la gent compra, ven i badoqueja; al nucli vell, altres carrers més clàssicament immobilitzats no tenen botigues: algun obrador de pacient sabater, marroquiner, manyà o cosidora; encara altres carrers, enfilats costa amunt, penjats damunt les teulades de les cases dels més baixos, contenen pisos humils, rònecs, pisos de sol irregular i gàbia de cadernera a la finestra:
En un córrer de silenci
hi ha una finestra amagada.
Geranis blancs a l'ampit
i un càntir. Quin gust a l'aigua
de lluna, sol i serena!
Una cortineta blanca
es mou darrera dels vidres.
A fora, una persiana
de fusta descolorida
ara s'obre i ara es tanca.
(M. Torres)
Faig el tomb de la ciutat per la part de migdia de la Seu. Pujo la costa de Magdalena, m'enfilo pels enderrocs del Canyeret, contemplo els teulats, la filagarsa del fum, la roba estesa, aquell gat vora el test; la fressa del carrer Major i de la plaça de Sant Joan m'arriba, envoltant-me. Amunt, hi ha un cant de falciots ran de l'ombrívola torre de la Catedral Vella. Ciutat destruïda, ciutat a mig refer, a mig refer per dintre. El riu verdeja en la tarda gloriosament fatigada. Els menuts automòbils s'afuen, disciplinadament ràpids, pont enllà. Una sirena brama, riu amunt. Un tren xiula. Vailets invisibles entre les pedres de la Seu udolen com els indis convencionals. Terrats i antenes de televisors em barren l'horitzó per ponent. La Tossa de Montmaneu em recorda la Batalla de Lleida, dels cesarians contra els pompeians. Les Garrigues dibuixen els tossals morats en l'or rostit de la tarda.
Amunt, només la mola, gairebé caient-me a sobre, de la Seu Vella, esventada; i avall, una confusa cridòria ofegada pel retruny en parets i golfes. Si tancava els ulls podria ésser que deturés el temps, penso.
Em trobo davant per davant d'un gos perdut. Ens mirem tots dos als ulls. Penso en tots els lleidatans que han mort lluny d'aquesta aspra, dura terra.
Altres indrets de Lleida: