Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els Camps Elisis s'inauguren l'any 1864 per iniciativa de l'alcalde Manuel Fuster i d'un grup de lleidatans que volen, per al marge esquerre del Segre, uns grans jardins romàntics d'estil francès. L'Ajuntament de Lleida, l'any 2007, va fer les obres per unir aquest indret amb el parc de canalització del Segre. La lectura d'un poema de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) amb un to elegíac i melangiós es completa amb textos de Vidal Vidal (Arbeca, 1958) que parlen de l'origen i les característiques del parc. Un detall: per trobar la font del lleó i el nen de què es parla en el text, cal, just després d'entrar per la porta principal del parc, girar a la dreta. A uns vint metres, la podreu trobar. Als Camps Elisis, cada any per Sant Miquel, s'hi celebra la multitudinària Fira dedicada al món agropecuari. Un fragment de la novel·la Oli en un llum, de Ignasi Revés (Sarroca de Lleida, 1976) ens pot servir de lectura per recrear-ne l'ambient.
Ciutat del Segre
He vist l'or antic de la tarda
que es va desfent amb suavitat
riu avall i en les pedres
cremades de les cases.
Els rostres giren lentament
i diuen: la pluja és bona
i la terra és fèrtil.
La vida viu a la ribera, sempre.
Darrera el teu castell hi ha l'Aragó.
Els ulls s'inviten
al contorn de les terres i les hortes,
a obscures aigües verdes.
El temps s'atura als vells carrers
i és ara, a la vesprada, que tremolo.
i m'endogala
una furiosa sensació de viure.
L'origen dels Camps Elisis, aquesta illa de verd enmig d'un oceà d'asfalt —una península, si considerem l'actualment recuperada proximitat del gerd vessant riberenc—, a la qual pot accedir-se com qui diu només acabar d'arribar a l'altre cap del pont vell, es remunta a l'equador del segle passat. Corria l'any 1848 quan al Jefe Superior Político de la Povincia, senyor Pedro de Bardaxí, se li va acudir d'aprofitar el solar que havia de deixar expedit la demolició de la mitja lluna de Cappont. La fortalesa avançada confrontava amb una remarcable extensió arbrada, que sovint havia estat ja en aquella època escenari de desfilades militars, curses hípiques i pedestres, així com tota classe d'actes públics festius i polítics. En 1854, el regidor Ramon Porquerol, que desmentia el seu cognom amb una tendència acusada a l'endreça i la urbanitat, proposava al consistori la tala de la frondosa albereda i el traçat d'un paseo de buen gusto. L'ocasió per fer realitat la pensada del paer Porquerol es presentaria pocs anys més tard, quan una recent reglamentació estatal va prescriure la venda de les finques públiques conegudes com mans mortes, entre les quals es comptava el bosquet de Cappont, fins aleshores de titularitat municipal, llevat del cas que les referides propietats fossin destinades a jardins comunitaris. Així que, a fi i efecte de salvar els esmentats terrenys de la desamortització, va ser dibuixat de pressa i corrents un projecte de parc públic.
A l'esquerra de l'escalinata, segons s'entra, en l'indret ocupat antany pels orxaters i neulers, s'alça una fonteta amb un doll que raja de la faç ferotge d'un lleó, culminada per un tendre infant amb pinta d'angelet entremaliat que cavalca un cigne de pedra. En aquest mateix cantó es troben dos ben agençats jardinets rectangulars, l'un anomenat el jardí de les granotes i centrat per una basseta rodona, damunt la superfície remoguda de la qual escupen uns quants amfibis de pedra el seu rajolí incessant; l'altre, jardí de sant Jordi, disposat amb dos allargats estanyols del bell mig dels quals emergeix un sortidoret vertical. Tot plegat, un conjunt de ressonàncies andaluses, en què l'aigua i les flors s'agermanen a la perfecció, bastant en la línia dels jardins granadins del Generalife o de l'alcàsser cordovès.
Del passeig principal cap a l'esquerra s'estén un dilatat rectangle de gespa, on creixen aparentment al seu albir arbres i arbustos de dotzenes de classes i altres tants colors. Aquest racó alhora ordenat i salvatge, que respon a la denominació oficial de jardí del treball, més bé contradictòria, ja que en realitat convida al lleure i la rebolcada, recorda un parc anglès, la bella teoria de parterres i fonts que Josep Maria Espinàs va saber endevinar en aquests Camps. És clar que no totes les valoracions coincideixen, i així el propi Pleyan, tot i reconèixer l'amenitat dels jardins, en retreia una distribució excessivament monòtona.
En un extrem de la fira, al costat del Pavelló Nou, hi havia un bocí de la colla de Vilanova. Degustaven cervesa davant d'una barra on només servien, precisament, cervesa. Era una tradició consumada, fer unes canyes la tarda del diumenge a la fira. I no sols per a ells, sinó per a un munt de gent, la majoria pagesos, que haurien trobat inconcebible que l'organització no hagués habilitat un espai on poguessin xerrar, trobar-se amb els amics dels altres pobles, escapar-se de les pròpies dones i donar una reüllada a les que passejaven per aquells verals. «Mmmm, estic afamat. Ara em fotria una figueta de setze anys», va dir el Jordi mentre s'acariciava la barbeta. «Ets un cràpula», va replicar el Marià. «Aquestes paraules tan estrambòtiques te les inventes tu quan vas col·locat o les busques al diccionari per sorprendre'm?» «Hi ha una cosa que es diu cultura.» «I una altra que es diu agricultura, mort.» «Hauries de fer com lo Pere, flare. A la platgeta, amb la paia, fotent-li mà per davall del biquini...», va dir el José Luis. «La meua és molt fredolica —afirma el Joan—, després del quinze d'agost no la buscos a la platja. A més, sempre va amb banyador... I el Marc, per cert?» «Ja ho veus, s'estima més oxigenar-se pujant la Pica d'Estats o el Pedraforca que vindre a la fira. No sap lo que es perd», va dir solemnement el Marià.
—Hola, nois, aguanteu la barra perquè no caigui?
—Hola, noia —va fer el Joan—. Sense jaqueta a aquestes hores? Ja saps què fas, Lali?
—Si tinc fred, ja me la ficaré, però de moment estic bé.
Van bescanviar unes paraules, van fer una mica de broma i la parella se'n va anar. El passeig era lent. Ni la gentada no permetia un ritme més curiós ni podien anar de pressa si realment volien apreciar detalladament l'esclat del món agropecuari de Ponent. La Fira de Sant Miquel era l'expressió màxima, la constatació més evident de la força de pagesos i ramaders. Era la seva fira, una de les poques vegades en què podien dir que eren els protagonistes de la pel·lícula. Caminaven com qui va per casa seva, sense por que els miressin malament si proferien unes paraules més altes que unes altres. Miraven, escodrinyaven, preguntaven el preu de tot, no es mullaven quan veien que el venedor els volia entabanar, tancaven tractes quan consideraven que no en podien treure més. I gaudien, sobretot gaudien, de les sensacions que els produïa veure les últimes novetats i els nous colors de cotxes, grues, motocultors, arreplegadors de llenya, vibradors d'ametlles i olives, cossetxadores i empacadores de palla.
Altres indrets de Lleida: