Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de l'Aranyó ja és esmentat a l'inici del segle xii. Passà per diferents mans senyorials fins que a la fi de l'antic règim pertany de la família Pedrolo-Gomar. El propietari d'aleshores era Manuel de Pedrolo, conservador de la Universitat de Cervera (1833), ciutat on residia, i el 1840 cap polític de Lleida. L'any 1918 hi va néixer Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990), nebot de les propietàries del castell. Pedrolo, en un primer text, descriu la distribució de les diferents estances de l'edifici i la vida que s'hi feia; en un altre, extret del dietari, del 29 de febrer de 1988, anotà premonitòriament un somni que, anys després, es va convertir en bona part en realitat quan, al castell de l'Aranyó, s'hi posà la placa que rememora que l'escriptor hi havia nascut.
Anit, aquest somni: la meva dona enfila el cotxe cap a la pujada que mena a l'Aranyó. En arribar sota el poble, on abans hi havia el cementiri i encara avui hi ha l'església, ens trobem amb un gran embús, però així i tot pot enfilar-se cap al camí que, envoltant-lo, desemboca a l'era del castell. Ens veiem obligats a desviar-nos cap a la cuneta per un altre vehicle que ens barra el pas; en surt l'Albert Manent, el qual ens diu que acaba d'arribar en Pujol. Ens cal esperar, doncs. Se'ns atansa algú altre, d'un altre cotxe; és un xicot jove que m'identifica i s'admira de la meva presència, però no explica el motiu d'aquesta estranyesa tan singular, puix que al capdavall es tracta del meu poble. Al cap d'una estona, nosaltres sempre a la cuneta, comencen a pujar cotxes, dos, tres, quatre, seguits per un altre, totalment negre i amb els cristalls enfosquits perquè no es puguin veure els seus ocupants, en el qual suposem que viatja el president de la Generalitat. Quan el seguici ja ha passat, engega el cotxe d'en Manent, aturat a l'altra banda del camí, i, darrere seu, pugem fins a l'era, on tenim la sorpresa de veure que entre el clos i el camí de Muller, on abans es dreçaven els pallers, s'alça una mena d'oasi amb tot d'arbres verdíssims i d'allò més corpulents, com si hi fossin des de segles enrere. Bo i que els camps a l'entorn continuïn pelats, aquella breu clapa transforma el paisatge. La meva dona aparca a l'altra banda, mentre ens preguntem què se'n deu haver fet, de tots els altres cotxes. No se'n veu cap, i resulta difícil d'admetre que, tants, hagin pogut penetrar fins a la placeta de davant del castell, massa petita per encabir-los. A la façana del darrera de can Sala hi ha una llarga balconada, abans inexistent, on es veuen dues noies, vull suposar que la Roseta i la Teresina, vestides amb una mena de quimonos clars i, darrera d'elles, hi ha més gent...
Em desperto en baixar del cotxe, disposat a esbrinar el motiu de la visita presidencial. Em cal suposar, dic més tard a la meva dona, quan li explico aquest somni, que anaven a col·locar una placa al castell, probablement per recordar que hi vaig néixer... És normal, doncs, que aquell noi s'estranyés de la meva presència a l'indret, si jo ja era mort. I, ara que hi penso bé, també l'Albert Manent feia mala cara, en adreçar-se'm...
A continuació de l'angle que fa aquest mur, una tercera porta, més ampla i més alta, permet d'entrar a un espai/vestíbul que comunica amb dues altres portes, més petites, la que correspon al rebost, a la dreta, i la que dóna a la botiga, a l'esquerra. A la primera habitació hi ha lleixes perquè hi madurin els fruits destinats al consum familiar, però alguns, fàcils de lligar, pengen dels ganxos que baixen del sostre; al terra, potser, un sac de farina, una bóta de vi i les gerres de l'oli.
La segona habitació és dividida en tot de calaixos separats per curts envans a banda i banda d'un passadís que arriba fins al fons de tot; s'hi guarden l'ordi, el blat, la civada, el sègol. Els cereals que s'han de vendre hi faran una estada breu, mentre s'hi quedarà fins a la tardor el gra de la sembra, cobert per una capa de pols insecticida que, quan la remous, alça petits núvols vermells.[...]
Travessem de nou la sala de les plomes de paó i, a l'altre extrem, una porta de dos fulls plegable, però sempre desplegada, amb el damunt de feltre verd, com si esperés la baralla. Tot de llibreries que s'atansen al sostre sense arribar-hi, amb volums vells i moderns, cobreixen les parets, però també hi ha un armari amb jocs de loteria, taulers de dames i d'escacs i, al fons, un canterano que emmagatzema fòtils ja espatllats, potser un baròmetre, les ulleres quevedesques d'algun avi curt de vista, un estoig amb compassos, de quan el mateix avi era un col·legial...[...]
Per la porta encarada al balcó podem sortir a un passadís i tornar cap al rebedor si volem abocar-nos fugaçment a un petit dormitori sense claror, amb un sol llit, que veïneja amb l'entrada a la torreta. La deixarem per després i ara farem cap a la cuina, badívola, ben il·luminada per una finestra que obre els porticons sobre el corral. S'imposa aquí una gran taula rectangular de fusta ennegrida pel temps i per l'ús, i s'imposa la llar de foc prou ampla per deixar lloc, sota la seva campana, a dos racons on et pots asseure i escalfar-te, ben a prop de les flames que acaricien una panxuda olla de terrissa o un perol ben subjecte pels clemàstecs. Els fogons són d'obra, per a llenya o carbó, l'aigüera és de pedra i, damunt, un dipòsit allargassat et facilita aigua corrent si, abans, l'has omplert amb els càntirs o sellons, com diuen al país.
El menjador és a tocar: una habitació quadrada, no gaire gran, amb la finestra de festejadors, o sia, a un costat i a l'altre, en la mateixa doella, uns seients de pedra que s'encaren, una taula rodona n'ocupa el centre i sis cadires amb el cul de palla s'arrengleren a les parets laterals. La del fons l'acapara amb el seu volum un rellotge de pendola que sembla que surti del terra per enfilar-se quasi un parell de metres. El pèndol, visible, retarda i, dalt, l'esfera exhibeix una numeració romana. Més modest és el trinxant de la paret frontera, envellit però de factura moderna. En els seus calaixos potser encara queden escasses culleres i forquilles de plata.[...]
Sobre, altre cop escales amunt, hi ha un menut dormitori amb un sol llit. No n'hi cabrien pas dos, tan reduït és, i prou han fet d'encabir-hi una palangana, una tauleta de nit, la cadira prop de la finestra. Però la cambra és especial. Hi ha un entresolat al qual no pots pujar si no disposes d'una escala de mà, com no sigui que t'hi enlairis des de la cadira i et lliuris a tot d'exercicis de gimnasta. Aquest enfony és l'arxiu i, en tot de lligalls i de pergamins, s'hi amunteguen els documents de la família, més o menys endreçats per algú que tenia paciència, qui sap quantes generacions fa.