Mirador de l'estany

Les nits de lluna plena s'hi senten veus...

Les nits de lluna plena s'hi senten veus i rialles a l'estany. Diuen que això passa des que l'han tornat a omplir. També diuen que, si t'hi fixes bé, a l'aigua s'hi veuen rastres com si algú hi estigués nedant. Es parla de sis esteles, com si sis persones fessin una cursa travessant el llac de banda a banda. Això sí, no ha de fer ni un bri de vent. Si bufa, ni que sigui una brisa molt suau, no hi ha res a veure ni a escoltar.

Contemplar l'estany és un plaer. De nit, la lluna juga amb l'aigua. Si res no trenca la quietud pots notar com els ocells també escolten. Si el cel és clar, t'adones de la bellesa senzilla de la plana d'Urgell, veus la serralada que se la mira des del nord i intueixes el mar cap a l'est. Si passa algun avió pots imaginar-te les cares dels passatgers, en direcció vés a saber on, mirant per la finestra encuriosits per la gran taca platejada dibuixada per l'aigua. Si són viatgers que ja han passat per la mateixa ruta altres vegades, s'adonen que la taca és nova i els costa saber què és. Encara no consta als mapes.

De dia, el sol, els núvols i el vent també juguen amb l'aigua. Cada hora veus un estany diferent. I, segons d'on t'ho miris, la varietat d'imatges no s'acaba mai. Mil colors, mil matisos diferents fan que fotògrafs i pintors dubtin. I fan dubtar també qualsevol espectador perquè costa triar només una imatge.

Des del cel no es veuen els rastres a l'aigua. Diuen que des de les zones altes que voregen el llac sí però, si no veus ningú nedant, és fàcil pensar que és algun peix o algun corrent. Està clar que des del cel no se senten els sorolls que fa el grupet de gent mentre neda o juga amb l'aigua, però diuen que des de la vora del llac sí. Que és molt estrany. Que se sent el soroll, que es mou l'aigua i que es forma una estela, com un solc, però no es veu ningú. I quan s'escolten les rialles t'adones, diuen, que algunes són de noi i algunes, de noia. Diuen que n'han vist fins a sis.