Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El nínxol que conté les despulles de Maria Mercè Marçal té imprès en el vidre uns coneguts versos de la poeta: "Emmarco en quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret. / Jo tinc un nom / i amb guix l'escric a sota". Un cop hi serem al davant també podem llegir-hi el sonet dedicat a parlar de la mort, un fragment de La passió segons René Vivien que sembla expressament escrit per parlar de la seva absència del món dels vius i els poemes que, arran de la seva mort, li van dedicar Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – 2003) i Narcís Comadira (Girona, 1942).
La mort t'ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m'encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.
Sento l'udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l'hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.
No sé sortir d'aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m'endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.
I on et veig, cec als dies que s'escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.
Que el meu salut et segueixi més enllà del mar i dels crepuscles de porpra, oh dona que navegues cap a Mitilene, de murs vivents com una carn... Vés, estrangera, anuncia a l'ardent Safo que sorgí dels Temps blaus, única flor de les Gràcies, que jo també he teixit lentes estrofes sense tara. Amargament gelós, despòtic i cruel, ha vingut a regnar el cant en la meva ànima. Servilment, de genolls, serveixo l'imperiós poema, més estimat que la dona estimada. Què m'importa que el vent dispersi els meus versos en els replecs més foscos del fosc univers: ja que sols he cantat per a la meva sola joia. Oblideu-me, que sóc una ànima passatgera...
Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.
A Maria-Mercè Marçal
Potser t'has allunyat per mantenir
viva com mai la presència des d'una
balma absoluta dels anys, o potser
som nosaltres, perduts entre foteses,
que hem desertat l'espai que compartíem.
Qui ens ho pot dir? La solitud és una
llenca de temps desmesurada i tràgica
que mai no dóna convincents respostes
i els sentiments ja no tenen l'encesa
fragilitat de quan tu els dibuixaves.
Sabem, és clar, que ja res no serà
com quan tu hi eres, i aquest buit, fal·laç
de massa cert, és l'espai on ressonen
desitjos i projectes i esperances
que assagen vanament de confegir
una ombra o un acord que et representi,
mentre dellà el mirall el fosc embruix
de la teva mirada ens acompanya.
9.8.98
La casa dotze
A Maria-Mercé Marçal
La nit era tranquil·la, l'estuari,
enfangassat, s'endormiscava, lent.
No gaire lluny, el mar es pressentia
per una lleu serenitat salada.
Feia fred a Lisboa i tots vam córrer
cap al bar de l'hotel, a refugiar-nos.
En la fosca anodina, entapissada,
dringaven els glaçons dins dels gintònics.
Llavors vas preguntar-me en quina casa
vaig néixer, «sí, és clar que vull dir el número».
I jo, «al dotze». Tu vas callar espantada.
«Sí, al dotze, què passa?» La ginebra, oliosa,
no es mesclava prou bé
i vaig sacsejar el vas. «La Casa Dotze
és —vas dir-me— la Casa de la Mort.»
«Doncs jo hi vaig néixer»,
vaig murmurar en veu baixa.
«Néixer és morir, ja ho saps», i vas somriure.
Ara vull creure que és morir que és néixer.
I arreu on vagi et veig. Bruixa dels Mots
—i penso com t'ho fas, no sé com pots—,
volant de nit sobre els teulats d'Ivars,
mentre ens vigilen els teus ulls de quars:
en la tenebra dels escrits adversos,
la llum dura i perenne dels teus versos.
Altres indrets de Ivars d'Urgell: