A mig carrer de Llobera la comitiva es va trobar...


Obra:Els estranys (p. 22-23)
Indret:Catedral
Municipi:Solsona
Comarca:Solsonès

testing image

A mig carrer de Llobera la comitiva es va trobar amb la processó que venia de la catedral, presidida pels bisbes de Solsona, de Lleida i de Mondoñedo. Units l'altar i el tron, van avançar fins al temple i es van distribuir pel presbiteri.

La capella va entonar un tedèum. Mig il·luminat per la claror que projectaven els vitralls de l'absis, el rei contemplava. La catedral era alta, llarga i torta. Els bancs eren plens de gent; a la quarta o cinquena renglera va veure fugaçment un cap que sobresortia. El cor recordava que la terra sencera i el cel, els serafins i els querubins i les enormes potències celestes celebraven el Senyor. Don Carles s'entendria i somiava -una mica espantat per la supèrbia del somni, esforçant-se a situar el seu desig en el marc trist i efímer dels humans- el dia que entraria a Madrid i tots els petits éssers espanyols el venerarien unànimement, sense deixar-se embadalir per doctrines noves i confuses. Alçava els ulls cap a les voltes; torta com era, la catedral resultava acollidora. La seva mirada va tornar a

fixar-se en un cap més alt que els altres, vermellenc. El rei va notar un dolor al peu.

Don Carles va sortir del temple envoltat per l'eixam de les autoritats i el van dirigir al palau del bisbe, on s'havia d'hostatjar. El prelat va oferir-li la seva cambra. Asseguts el monarca i l'infant a la sala de les visites, va començar el besamans. Cerimoniosament van tornar a passar totes les autoritats: l'ajuntament, la Reial Junta Superior, els bisbes, els generals, els marquesos desvagats i encuriosits, priors incòmodes, mares superiores. Enmig del sopor, una imatge va sobresaltar el rei: aquell cap estret, angulós, vermellenc, havia sortit un moment de darrere una cortina. Va ser un instant; potser era una il·lusió de l'entreson.

Després del besamans tocava ensenyar-se al balcó i veure desfilar les tropes catalanes. Eren més de deu mil soldats: ¿una hora, dues? Dret, agafat a la barana, el peu li feia un mal penetrant, sostingut, com l'existència dels liberals. Les tropes avançaven massa a poc a poc. El rei va girar-se cap al seu nebot per fer l'elogi protocol·lari de l'espectacle i va estremir-se: rere seu hi havia aquell estranger, un pam més alt que ell, escardalenc, amb un somriure dibuixat a la cara.

-Aleja a ese hombre de mi real persona -va dir don Carles al ministre que tenia més a prop.