En aquell moment baixava mossèn Tristany...


Obra:Els estranys (p. 158-159)
Municipi:Solsona
Comarca:Solsonès

testing image

En aquell moment baixava mossèn Tristany pel carrer de Sant Miquel. Dalt del seu cavall era tot un espectacle. Potser no s'havia vist mai tanta alegria bellugar-se dins un cos. Com que tenia una confiança instintiva en les evidències materials del catolicisme, vivia despreocupat i només pensava en els plaers de la gola i de la lluita. Si li haguessin demanat quina vida hauria volgut viure i ell hagués entès la pregunta, hauria triat tornar a néixer a cal Tristany, tornar a passejar-se pel seu país amb les terceroles a la cintura i el rosari al coll, tornar a saquejar pobles i a cremar liberals. Empeses per l'alegria d'una vida plena a vessar, totes aquestes certeses baixaven en tromba pel carrer de Sant Miquel, que és llis i costerut. Era difícil frenar. Tristany no va poder frenar.

El seu cavall va envestir la mula del bisbe, va encabritar-se, les potes del davant van agitar-se amb pànic. Allà mateix, del cop físic o de l'impacte moral, qui sap si amb una esperada sensació d'alleujament, Tejada va exhalar l'últim alè.

Veig els Sis Desconjuntats que passaven casualment pel lloc i ho presenciaven tot. Van fer rotllana al voltant del mort mentre mossèn Benet se'ls mirava a tots sense fer cap cara, sense badar boca, com qui veu passar alguna

desgràcia que no l'afecta i es diu que no s'hi podia fer res. «L'ha pelat», es xiuxiuejaven els uns als altres, «l'ha pelat», amb una lluïssor als ulls que era una barreja d'estupefacció i eufòria. «L'ha pelat», van cridar més fort, aplaudint, saltironant, rient nerviosos, i després es van adonar que oblidaven el costum i es van posar solemnes, van forçar cares inexpressives, van esforçar-se a no bellugar-se gaire -alguna cama tamborinava-, i així van arribar a sentir realment el respecte que fa la mort, i quan va acudir més gent van caminar carrer avall, enraonant en veu baixa, amb una excitació secreta, perquè no es presencia un prodigi cada dia