El prussià vagava entre els edificis del santuari.


Obra:Els estranys (p. 24-25)
Municipi:Riner
Comarca:Solsonès

testing image

El prussià vagava entre els edificis del santuari. Pilars i voltes sense sostre s'aguantaven sobre la malesa, a la vora d'un portal de pedra vella i fosca, entre trossos de carreus; només era una construcció abandonada a mig fer, però semblava un paisatge de després de la fi del món. Va entrar a l'església, buida, desproveïda de bancs; hi havia brutícia i palla escampada pel terra fins a l'absis, on les figures i els ornaments d'or amuntegats al retaule barroc feien un garbuix enlluernador. Davant el presbiteri quatre pageses resaven agenollades.Wielemann les va deixar fer i va posar-se a contemplar les dotzenes de retaulons pintats que cobrien el mur oposat de l'església. Feia lliscar els ulls per les cares pàl·lides dels ninotets. Una roca havia aixafat un home i tres persones intentaven salvar-lo. Una colla d'individus amenaçaven un noi amb baionetes. Dos homes amb barretina i fusell somreien davant un cadáver ensangonat. Cinc filles i dos fills vetllaven el pare moribund; el capellà es disposava a fer-li l'extremunció; a fora l'esperava la mort, un ésser sense trets, carn llisa, blanca i rosa, amb una capa o ala enorme, ni animal ni vegetal. Homes llampats, nàufrags, ajusticiats, tots salvats a l'últim moment. La Mare de Déu que vetllava per ells era una forma triangular, de mirada guenya. ¿Quina mena de devoció podia sentir-se satisfeta amb aquelles paròdies de pietat? En un retauló es veia, a l'esquerra, una dona elevant pregàries a un Crist esquemàtic i, a la dreta, dins una casa, un home espitregat, amb un llençol que li tapava els baixos, i dos metges bigotuts al darrere. Un dels metges li acostava al crani un ganivet de carnisser, i ara es comprenien els ulls d'horror de l'home, només esbossats però claríssims, i els seus braços estesos de derrotat que ho fia tot a Déu. Wielemann es mossegava els llavis. Un segon més tard el crani de l'home devia tenyir-se de sang. ¿Fins on volia perforar, aquell presumpte metge? ¿I quin

miracle agraïa, l'exvot? ¿Que la Mare de Déu l'havia alliberat de la malaltia, o que l'havia salvat del metge? Com li solia passar quan veia o li explicaven escenes de dolor, Wielemann va notar-se una punxada al punt on s'imaginava la ferida. Quan es va tombar per anar-se'n va veure que tenia a la vora, massa a prop, un individu reduït, de cabellera greixosa, que el mirava fixament amb un somriure d'imbècil, com si acabessin d'extreure'l amb pinces d'un retauló. Wielemann va esbatanar els ulls, interrogant-lo, però aquell somriure era indestructible. Va apartar l'individu amb el gest de qui aparta una bardissa i va sortir.