A l'altra ribera hi ha un poblet...


Obra:La Companyia Nòrdica (p. 163-165)
Comarca:Alt Urgell

testing image

A l'altra ribera hi ha un poblet, Fígols de nom, que queda una mica enlairat. Ens aturem davant de l'església, que està apartada de les cases, com és norma en molts llocs de la muntanya, i se'm fa estrany que les aixequin tan lluny, com si els indígenes no volguessin que Déu i els seus ministres es barregessin amb la gent.

-Sant Víctor -diu el monjo, que s'ho ensuma-. Ai, sant Víctor. Prega per nosaltres.

Ningú no vol ser el primer a entrar. Sigui el que sigui el que hi ha a dins, ja sabem que no serà un espectacle agradable. El monjo se senya, respira fondo, entra, i nosaltres el seguim. L'interior està en penombra, il·luminat només per la claror escassa que s'introdueix per la porta i per les finestres estretes, amb prou feines espitlleres, de l'absis i les capelles. Ens costa uns segons acostumar-nos a la foscor.

Però els distingim de seguida. Disset soldats asseguts als bancs. Immòbils, tots en la mateixa postura, amb les mans entrellaçades damunt del pit. Morts, naturalment, perquè aquella quietud extrema no és pròpia de criatures vives. L'Osinalde encén les espelmes d'un canelobre de braços amb la flama d'una llàntia d'oli que crema a la sagristia.Tenen tots els ulls tancats. Si no fos que han

lliurat l'ànima, hom diria que són devots molt devots pregant en silenci. El pare Cebriå s'acosta als que seuen a la primera fila. Fixant-nos-hi bé, és perceptible una línia fina, com un filet, que els baixa pel front, pel nas, per la boca, pel mentó.

-Algú els ha tocat? -pregunta el pare Cebrià.

I qui s'hi hauria atrevit? Els soldats que ens han acompanyat, i que són els mateixos que els han trobat la tarda del dia abans, fan que no amb el cap: no els

haurien tustat ni amb un bastó. El pare Cebrià posa amb delicadesa la mà a l'espatlla esquerra del que té més a prop. Per l'uniforme, ha de ser l'oficial de més rang al càrrec de la plaça d'Organyà. Així que el toca, el cos se separa en dues meitats, perfectament simètriques: la dreta, en estar repenjada contra un company, gairebé no es mou de lloc, tot i que podria haver provocat una caiguda en cadena, com fan les fitxes de dòmino. Però la part esquerra, en canvi, comença a desenganxar-se per la closca, continua per la cara, deixa el cervell a la vista, baixa pel coll. Al pit, on el tall que s'obre fa caure els dits, com salsitxes secallones. El difunt du un anell d'or, que rodola pel terra fins que topa amb la punta de la bota, i el recullo. Està calent.Veiem com se separa en dues meitats: l'espinada, l'abdomen, l'estómac, el ventre amb el budellam. Penis i testicles, també, que són al mig del pas de la línia. En queden dues seccions longitudinals com mai no han pogut veure els estudiants de medicina, perquè les vísceres afectades pel tall no s'escampen, sinó que romanen al seu lloc, com segellades per un vernís invisible. I sense ni una gota de sang. El rostre de l'Osinalde, que en la nostra associació d'argonautes hauria de ser, en teoria, el més avesat a les disseccions anatòmiques, es torna de color verd pàl·lid, i ell té el detall d'asseure's a terra abans de perdre els sentits.

-Sí que la farem dreta, la paret, els collons del Pare Sant –es queixa el pare Cebrià, en veure'l estès-. Torneu-me'l a la vida, va.