La terrassa del bar La Barraca...


Obra:Noruega (p. 177-178)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

La terrassa del bar La Barraca, on ara hi ha el Café del Mar, en la plaça Lope de Vega. Parle del primitiu, no de l'actual. L'amo es deia Alfonso. Al costat hi havia un quiosc de premsa i al costat del quiosc una pescateria. Enfront del bar hi havia la botiga de joguets que tant m'hipnotitzava a finals dels anys 70. Juguetes Martínez. L'aparador per excel·lència de la meua infància. Se me n'anaven les hores.

Hauré de contar com em vaig estalviar la mili primer i la prestació social substitutòria després.

I constatar la data exacta del tancament de la posada del carrer Assaonadors, on ara es troba l'edifici de la Universitat. Cal confirmar també la data definitiva d'eixe enderroc. El seu nom era Posada Las Coronas, però tots li deien La Fonda ("en el carrer de la fonda", "al costat de la fonda", "enfront de la fonda"). Vaig visitar-la amb el meu avi, que va voler mostrar-me on havia viscut a la seua arribada a la  ciutat. Eren habitacions molt modestes.

Cal confirmar, igualment, el tancament de la Platería El Sol, tan emblemàtica, en el cantó de Sabateria dels Xiquets amb Tapineria. Aquelles portes verdes, tan impactants, amb el rètol en lletres daurades, vestigi únic d'una època.

És important parlar amb Rafa Lahuerta del forn de sos pares, sobretot amb sa mare. Però sense donar-li massa bola. Lahuerta se'n va per les branques amb facilitat. No utilitzar, en cap cas, l'anècdota de la seua família: "Els últims de la guia telefònica". L'ha repetida tantes voltes que ja em cansa. En tot cas, cal constatar el que em va contar el iaio. Era a eixe forn del carrer Assaonadors on la meua família portava les carabasses (segons sembla només nosaltres) i les cassoles d'arròs (molt més habitual). La família de Lahuerta va ser una de les moltes que se'n va anar a l'altra banda del riu en els anys 70. Lògic. Vivien en una casa que queia a trossos. Amb rates, goteres i estances interiors tapiades. De xiquet, i fins a 1984, jo jugava a entrar en eixe casalot abandonat. Després es va convertir en un cau de ionquis i magatzem de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos. Quan li ho vaig contar al mateix Lahuerta percebia la seua emoció. Era sa casa, la casa on havia nascut, però ell a penes tenia records. Sempre em demanava una reconstrucció espacial, una espècie de plànol que li permetera ubicar-se, com si el meu testimoni l'ajudara a comprendre una cosa que necessitava fer pròpia d'una manera més tangible. Estrany personatge, Lahuerta, un dels individus més rars que he conegut i això que la llista és llarga.