En morir ma mare, l'aterratge en la soledat extrema...


Obra:Noruega (p. 167)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

En morir ma mare, l'aterratge en la soledat extrema no va ser gens fàcil. Em costava molt dormir i la casa em queia damunt. Encara vivia en el pis familiar de l'edifici Sant Martí, en el carrer dels Drets, exactament dalt de l'extinta discoteca Sami. En 1994 Sami era només el rètol i la cendra d'un agost que em dictava a cau d'orella una novel·la que jo no encertava a transcriure. El seu

factòtum, el polifacètic Jesús Saiz, ja regnava a l'altra banda de les muralles, en els locals ben ventilats de l'Eixample.

A poqueta nit, la plaça Redona es convertia en un càmping a l'aire lliure. S'omplia de rodamóns i borratxos que dormien entre les parades, resguardats pel sostre metàl·lic que sostenia l'embruix del vell Clot. Des de la meua habitació se sentia el murmuri de les bregues, els insults, els cristalls trencats, el plany desesperat d'aquella xiqueta convertida en fantasma. Viure allí se'm va fer insuportable. De matinada agarrava la vespa i me n'anava a pel periòdic acabat d'eixir de les rotatives. Era un ritual de supervivència. Per a aplegar a la paradeta de Ventura en la Glorieta assajava mil camins i cap era igual. Coneguí llavors una ciutat diferent, teixida amb els fils de la nocturnitat anòmala dels dies laborables, el soliloqui dels bevedors solitaris en la barra del Trina de la Gran Via Ramón y Cajal, i el cansament tan sensual de les bingueres que en eixir de la faena buscaven un refugi amable on apurar l'última copa abans de tornar a casa. Només a l'alba conciliava la son. A mitjans de juny, fart d'aquella dinàmica, vaig mudar-me al pis dels meus avis en el carrer Teixidors.