De què morí el cardenal Vidal i Barraquer?


Municipi:Tarragona
Comarca:Tarragonès

testing image

De què morí el cardenal Vidal i Barraquer? Probablement d'un atac al cor que li vingué mentre dormia.

Aquella matinada, el doctor Viladrich, sorprès de veure el llum encès, havia entrat a la cambra de l'arquebisbe. Des del llindar ja va adonar-se que quelcom de desagradable havia succeït. S'acostà al llit del cardenal, va tocar-lo filialment, i el trobà difunt. No cal dir que en va tenir un gran esglai. Va avisar les monges, i com que encara li trobà calenta la part inferior del cos, el doctor Joan cuità a donar-li la santa unció. «Diu que tenia el mocador desplegat, segurament per voler-se eixugar no sentint-se bé i la mort l'hauria sorprès sense ni donar-li temps de tocar el timbre al costat del llit; l'expressió de la cara servava la seva naturalitat, de manera que no devia pas haver ofert en el traspàs.»

La trista nova fou tramesa tot seguit als amics residents a la ciutat. La família Patxot, comprensiblement sotraguejada, corregué al Foyer Ste. Elizabeth. Cedeixo a Rafael Patxot el comentari:

«He trobat l'espectacle que hom ja pot imaginar: tot i tothom trasbalsat; m'ha rebut la mare priora plorant, he pujat lentament aquella escala, tan amical abans i ara tan tràgica i desolada; en el corredor m'han vingut en Manuel[gendre de Patxot] i el Dr. Joan completament desfet i he entrat a la cambra on tan sovint ens havíem efusionat i encoratjat mútuament. Allà hi havia el cos del cardenal, en la mateixa posició que l'havia vist tan sovint durant la seva malaltia; dues monges el vetllaven. Jo vaig substituir-les i sol, amb el cos de l'amic, feia les meves reflexions de vell en aquella escena final d'una tragèdia espiritual i cívica, bellament exemplar... Durant la meva vetlla la monja infermera -que després també assistí a l'embalsamament- s'ha presentat molt discretament duent una gran embosta de rosaris que amb reverència anava passant per les mans del cardenal; segurament eren els rosaris de tota la comunitat, i potser també d'algunes senyores pensionistes, que així volien guardar la recordança espiritual del difunt.»