Hi havia dues places, la plaça dels Dolors...


Obra:Després vénen els anys (p. 99-100)
Comarca:Plana Alta

testing image

Hi havia dues places, la plaça dels Dolors era menys bonica, però no es veia des de la finestra de casa i això li atorgava avantatges innegables. La plaça de Tetuan era i és la plaça on ella ha passat més hores en sa vida i on li han passat moltes primeres voltes. No recorda els primers passos però sí els primers patins, i posant una darrere de l'altra les fotos de cada any amb les palmes del diumenge de rams, podria resseguir la seua infància alhora que la transformació de la plaça i del barri en aquells anys, una transformació que no va tindre res a veure amb el que li esperava, pobra ciutat.

A la plaça hi havia un quiosc amb tauletes, palmeres i banquets, el Club de Colombicultura de Castellón i Correus. A la nit s'encenien una guardiola i una moneda que hi havia, i la moneda es movia, tic-tic-tic, fins a entrar a la guardiola. El seu germà li va explicar una volta que podien dormir tranquils perquè a Correus hi havia un parallamps i mai no cauria un llamp a sa casa. No com al poble, on al primer tro, alguna tia corria a traure-li les arracades i a fer-la asseure en una cadira lluny de les finestres.

A més de les dues places hi havia el carrer, i quan feia bon temps les porteres i alguns veïns hi treien cadires per asseure's a fora mentre els xiquets jugaven.

Al carrer hi havia escales i reixes perfectes per a jugar a tres pamets. Odiava fer de porter quan es jugava a futbol i també fer de presoner, quasi sempre japonès, quan es jugava a les guerres, i odiava, sobretot, tornar a casa plorant. Al carrer hi donava la cuina d'una pensió, Hotel Pensión Zaragoza, on les cuineres, si anava a demanar aigua li n'omplien un got d'una aixeta d'on eixia aigua freda. El porter de la pensió es deia Fidel, i algú havia ensenyat els xiquets a anar a cridar-li "Fidel, Fidel que los americanos no pueden con él!" i fugir corrent.

Hi havia el Coloniales y Salazones, dos colmados i un drapaire on ella i el seu germà duien els diaris vells amb el carret de comprar. Sabien que era una sort que a sa casa es comprara La Vanguardia, que era un diari molt gros, perquè els diners que en pagava el drapaire eren per a ells dos.

I hi havia la bodega del senyor Valeriano, que la meravellava cada volta que el veia calcular el moment exacte de tancar l'aixeta del vi sense que se n'eixira mai ni una gota de la garrafeta ni de l'embut. També hi havia una botiga de gorres, un rellotger, un magatzem de sal i un estanc. Però les botigues que més li agradaven eren: Juguetes y baratijas El niño, cals rojos en deien, la gelateria Alaska i la papereria Las tres plumas. No en queda quasi res, quan torne a Castelló mirarà si encara hi és el Club de Colombicultura, però no creu...