La torre pense que em mirava...


Obra:Proses de viatge (p. 55)
Indret:Castell
Municipi:Cocentaina
Comarca:Comtat

testing image

La torre pense que em mirava amb sos ulls negres, que eren els finestrals. Encara tenia un pis, i les sales interiors deixaven endevinar fàcilment la vida que allí dins portaven els habitants llegendaris. Aquells finestrals tenien l'airosa columneta al centre; i també airoses eren les barbacanes amb les que va acariciar la construcció el "alarit" que la va erigir. Encara hi és, oh, el detall consolador de totes les ruïnes mores! -la cisterna, ampla, maternal, coberta de pedres... i en un raconet conserva una basseta d'aigua de pluja, fresca i puríssima. Per les parets encara estan els alcaduços que portaven l'aigua amorosa que caïa del cel: encara semblen demanar que els deixen arreplegar més aigua i seguir essent fecunds.

La porta és petita i situada a molta alçada; amb escala s'hi entraria. Avui és precís pujar fins allí fent una poca gimnàsia; però sota el dintell, quina impressió de paisatge! Totes les valls, totes les encontrades, tots els camins se divisen. Ben bé era el castell l'ull avisor dels habitants de la vila! I sempre apareixen els castellets moros, les ruïnes com aquesta, que encara es saluden i es diuen el crit d'alerta en l'eternitat, quan el sol es pon i la nit comença.

És a l'amagar-se el sol darrera les últimes muntanyes, és a la llum del capvespre, quan la torre viu de veres. I després surt la lluna i dona suavitat als contorns i poesia als pisos de dalt, misteriosos, inaccessibles.

Tota la dolça melangia dels records perfuma llavors aquelles pedres. La trista serenitat de les ruïnes alarbs que enyoren als moradors, aquells guerrers d'alquícels blancs i brillant armadura que cantaven amor i guerres!...