Has de saber, amor meu, que, quan les tropes franquistes...


Obra:Les veus i la boira (p. 114-115)
Municipi:Peníscola

testing image

Has de saber, amor meu, que, quan les tropes franquistes van trencar les línies de la resistència republicana i van arribar a la mar, les unitats de l'exèrcit rebel van entrar a Peníscola acompanyades d'escamots de falangistes amb els ulls encesos d'odi. Entre ells, venia Jaume Sequeral. La primera mesura que van prendre va ser reunir aquells que ens havíem significat, com ells deien, en la defensa de la República. Ens van tancar a la presó del municipi i, al cap de pocs dies, ens van jutjar. A tots junts. Les acusacions es basaven simplement en una retòrica plena de tòpics: als seus ulls érem nosaltres els sediciosos, nosaltres els traïdors, nosaltres els criminals. Nosaltres els culpables de totes les calamitats que afecten el món. No els calien proves ni testimonis. Els era prou amb una simple denúncia que ningú no es molestava a comprovar, si la font era adequada. Tampoc no ens van permetre defensar-nos. De què ens hauria servit? Des del primer moment vaig entendre que no buscaven la justícia, sinó la venjança. Un càstig exemplar que fes saber a tothom quines eren les noves regles: la submissió absoluta a un poder omnímode. Un poder que, en el fons, és el de sempre. Vestit amb camisa blava o amb jupetí militar, però el de sempre. Als homes, els van afusellar a tots, sense distingir vells de joves ni criminals d'innocents. De dones, en van matar sis, de les catorze que van detenir. A les altres ens van rapar el cap i ens van obligar a desfilar pels carrers de Peníscola fins a l'església. I allà ens van fer agenollar a cops de fusell i suplicar perdó en veu alta, davant de tot el poble. Hauria preferit la mort, Amadeu. Mil vegades la mort. Però hi havia Bernat. Va ser per ell que vaig humiliar-me i no va haver-hi cap dona que cridés més fort que jo.

La gent malparlava de nosaltres i xiuxiuejava, quan ens veia passar pel carrer. A la botiga, sempre ens atenien les últimes, a aquelles que ostentàvem la condició de derrotades. Si algú advertia que els cabells ens començaven a créixer ens feien anar al barber a rapar-nos de nou. A Aquilina, la llevadora, l'únic pecat de la qual ha estat parir un fill milicià, la van fer posar de quatre grapes i la van rapar amb els estris d'esquilar les ovelles mentre l'obligaven a belar. Quan van acabar, el cap li sagnava de tal manera que feia tota la pena del món. Però em va commoure que no li poguessen arrancar ni una sola queixa.

A Eugeni Martí, un dels anarquistes més destacats del poble, no van aconseguir atrapar-lo, la jornada en què ens van empresonar a tots. Va ser un dels pocs que es va poder escapolir. Ell, precisament, la peça que més cobejaven, l'home que dirigia la junta que governava el municipi. El cap dels falangistes esclatava de furor. Ens va interrogar un per un, a tots els presos que esperàvem judici, però per més que ens va amenaçar i ens va colpejar, ningú no va saber dir-li on podia ocultar-se. Uns dies després de les execucions, va eixir per pròpia voluntat de l'amagatall. Els qui el van veure conten que duia la mirada perduda, que caminava pels carrers de Peníscola cridant ben fort «No em buscàveu? Ací em teniu. Què espereu per matar-me?». Van començar a disparar, sense importar-los que anés desarmat. Després, el van arrossegar pels carrers que baixaven fins al port i allà el van deixar perquè el recollissen, si és que algú gosava. Ningú no va tenir prou valor i van ser ells mateixos que el van haver de traure d'allà, quan ja feia massa pudor. Diuen que el van colgar en una fossa comuna, però no s'ha sabut mai de cert.