Quan heu pujat pels vessants de les muntanyes...
De les antigues fortificacions de la vila, que va rebre carta de poblament el 1159, en resten només alguns panys de muralla, basaments de torres i dos notables portals adovellats. Davant del que dóna accés a la plaça Major podem llegir el text que Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) dedicà a la vila, ressaltant-ne ben especialment la coloració vermella de les pedres de murs i de l'absis i el campanar de l'església. Amb encert la batejà com la vila vermella.
Quan heu pujat pels vessants de les muntanyes i sou a les envistes de Prades, albireu, al centre de l'alt planell, una clapa vermellosa. A mesura que us hi acosteu, en la clapa es destrien les formes de les cases, i la vermellor s'accentua. És el vermell fosc —color de mares de vi— dels carreus amb què l'església i la majoria de les cases de la vila han estat bastides. Dels estrats de pedra esmolada que serveixen de solera a les edificacions i que són visibles pels voltants, n'han sortit els murs rogencs que donen a Prades un especial caràcter. Sota el sol fort i dins l'aire clar, Prades vermelleja com un foc de brases. Som ja davant la vila, i ens obsessiona la vermellor dels trossos de muralla, de l'absis i del campanar de l'església. Vila de Prades vermella...
Hem entrat per sota el portal, que conserva els matacans que en altres dies el defensaven; fets amb carreus de pedra blanca, aquests matacans prenen un relleu precís damunt els carreus rogencs del llenç de muralla. Ens trobem tot seguit a la Plaça Major, emmarcada de porxos. Ací la blancor de l'argamassa i de la calç, que cobreix les cases, fa menys vermella la visió de la vila. Però si guaiteu l'església, la vermellor torna a esclatar davant els vostres ulls. I en passar pels vells carrers estrets i costeruts, altra vegada la pedra rogenca us obsessiona mostrant-se en les parets i en el paviment natural que forma en alguns llocs. Així hem vist Prades, no pas com una fesomia de línies definides, sinó com una taca de color.
