Entràvem a l'hotel Ritz.


Obra:Diaris (p. 132-133)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Entràvem a l'hotel Ritz. Al saló de ball tocaven un moderato cantabile agradable. Jo escoltava les meves passes damunt les catifes de colors vivíssims, escarlates i verds. Les meves passes eren tan silencioses com la meva figura en els miralls de les parets. Damunt les taules dels salons, els rams de roses, de clavells, de zínnies, de calèndules, eren oberts, sense lluir, en el seu lloc, comunicatius i en silenci, com una imatge estricta de tota l'elegància. I el doctor Castro:

—El vescomte de Güell. Blai Bonet.

—Encantat.

Una senyora amb el vestit de nit rosa i plata passada agafada del braç d'un senyor enorme que duia cadena d'or damunt la panxa.

En el vestíbul, els escriptors vestits de gris, democràtics, obscurs, parlaven.

La conferència de Vicente Aleixandre fou sobre el tema de l'amor. Aleixandre també llegí els seus poemes. En el vers final de cada poema, aixecava el braç, el cap, mostrava les dents, somreia, amb una elegància plena de sentit.

Davant meu, una senyora amb un capell estrany i rosa aplaudia lentament, sense treure's els guants de camussa negra. La sala estava impregnada de perfum car, el perfum de Conferencia Club.

Al meu costat, un senyor:

—Jove.

—Què.

—Aquest poeta es solter, oi?

—Sí. Solter.

—Ja deia jo...

Les senyores demanaven autògrafs a Vicente Aleixandre. I els escriptors grisos, democràtics, obscurs, eren ancorats, de bell nou, al vestíbul, parlant com si desitgessin tenir importància.

Carles Soldevila, com un lliri al qual constantment canvien l'aigua i l'aspirina, com un home que s'ha purgat aquella mateixa tarda, donava la mà, indolentment, als senyors, una mà que, ara no sabria dir per què, devia fer una íntima, seca, tardoral olor de talco;