Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937


Obra:Cartes a Màrius Torres (p. 166-167)
Municipi:Xàtiva
Comarca:Costera

testing image

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

 

Estimat Màrius:

 

Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m'hi a viure, si bé ho faria amb la por d'ensopegar a qualsevol moment amb l'àngel de l'espasa de foc que me n'expulsaria. Imagina't una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s'exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d'alls; sí, d'alls, però a mi l'olor dels alls tendres m'agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d'alls i d'hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l'horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S'hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t'hi trobaries com a casa teva.

Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, «mal parlat». El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre barres; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan «universal» que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l'universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m'estimo més no parlar de coses tristes.