Una de les monges auxiliars de la sala quirúrgica...


Obra:Els horts (p. 102-103)
Municipi:Xàtiva
Comarca:Costera

testing image

Una de les monges auxiliars de la sala quirúrgica entrà en la cuineta per beure també café. Menuda, vivaç i acostumada al silenci, tenia els moviments i el mutisme d'una sargantana; tota de blanc, hàbits i toques, era aquesta candidesa la nota discordant en aquella figura que estava demanant els verds daurats amb què Déu vestí aquella bestiola graciosa, tota feta d'argent-viu. Tenien aquell vespre al quiròfan dues intervencions més encara. Begué la tasseta d'un glop i desaparegué, ajustant la porta amb prou més energia que no es freqüent en aquell estil suau de les monges de clínica. De sobte s'obrí la porteta i la monja aguaita. ¿Havia oblidat res? Sí, havia oblidat felicitar el doctor. Ella que havia vist moltes operacions, podia dir-li, sense compliments, que la que acabava de presenciar l'havia entusiasmada. Amb unes mans així, podia obrir clínica en qualsevol gran ciutat, a Barcelona, a París. En dir París, la monja paregué presa d'un atac de torbació i timidesa com qui ha dit una cosa pedantesca. Joan Feliu pareixia haver quedat també mut.

A la monja de la cuina, alta, grossa i quasi vella, li caigueren uns estris de vidre, que es van fer a miquetes en un esclat sorollós. Fou com el senyal per desencantar la monja blanca, que desaparegué. Joan Feliu es cregué en el deure d'ajudar la monja vella en la replega dels vidres trencats, mentre escoltava una apologia entusiasta de la religiosa del quiròfan. Podia acceptar tranquil aquella felicitació. Procedia d'una persona de poques paraules ¡i veritablement entesa! Era llicenciada en Medicina; però ¡entesa i sabuda de veritat!